El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

patrimoni de la majoria eren exclusivament les mans per a treballar i una colla de fills per
alimentar.
També hi havia unes quantes famílies catalanes...
Els recursos d'aquestes famílies no era millor en cap sentit. Un per un tenien una història
darrera de necessitat, fracàs... però tots ells veien en Vilamon i el seu petit piset una
plataforma des de la qual capgirar la seva història. Tenien l'oportunitat d'enganyar el destí.
Com s'hi va implicar en la vida del nostre Barri?
Va ser quasi per casualitat, com moltes de les coses que se'ns presenten a la vida, que sense
poder-ho detectar són indicatius del futur, fets que ens semblen únics i que esdevenen
motlles que anem repetint, de vegades, com en aquest cas, durant anys. Nosaltres vam venir
de Sant Pere de Riudebitlles, on treballàvem en els teixits. Vaig ser contractat per una
fàbrica de Vilamon, on vaig entrar com a contramestre; llavors fèiem torns, i a deshora em
vaig posar a treballar en una botiga de mobles. D'ací va venir tot.
La polidesa en l'exposició em va semblar remarcable. Aquell home em parlava amb ordre
en el record. Em vaig adonar que ens tractàvem de vostè i, no obstant la distància del tracte,
no em feia sentir gens distant. Tot això ho vaig reflexionar mentre ell continuava el seu
relat, en presència de la seva esposa, que no intervenia gens ni mica en la conversa, però
que constituïa una mena de "jòquer" per al senyor Gabriel, que, de tant en tant, dins el seu
relat, es dirigia a ella amb la mirada, com si fos, també ella, la primera vegada que se
l'escoltava...
Un dia va venir a la botiga un home de Sant Pere de Riudebitlles a comprar un llit, quatre
cadires i una taula de menjador. Naturalment jo el coneixia del poble. Feia no res que havia
vingut a viure al barri i em va dir que no ens podia pagar els mobles si no era de fiat. Li
vaig demanar que tornés l'endemà per tal de donar-me temps per parlar amb l'amo de la
botiga. Així ho va fer.
Li vaig dir al propietari del negoci de mobles que aquella família em mereixia confiança.
Ell va mostrar molts dubtes i va dir que la gent que s'anava instal·lant al barri no oferia cap
garantia. Li vaig proposar un tracte: ell cobraria de mi i jo cobraria al client, i li va semblar
bé.
L'endemà vingué el comprador i l'esposa i vam fer tracte: jo els aniria a cobrar cada
setmana un tant, en el qual vaig afegir un petit guany.
El dia que vam entregar els mobles, hi vaig anar personalment i vaig ser tractat amb una
afabilitat que reconfortava. No tenia cap dubte sobre el bon fi dels meus diners, ni em
passava pel cap que aquella treballadora i humil família em deixés de pagar, si no era per
circumstàncies de força major.
En sortir d'aquella casa em va aturar un home jove i decidit i em va demanar si jo li faria el
mateix tracte que al qui havíem dut els mobles. Vaig dubtar, no per desconfiança vers
aquell home; dubtava de mi, de la meva pròpia capacitat per a cobrir l'eventualitat d'un
deute, i li vaig demanar que em deixés dos dies per a pensar-m'ho. Vaig donar mil voltes al
tema sense prendre una decisió i, de mica en mica, va anar pesant en mi l'agraïment mostrat
per aquelles persones a qui tanta falta els feien els mobles. Vaig acceptar el repte i així, de
cop i volta, em vaig convertir en revenedor i finançador.
Al cap de pocs mesos aquesta activitat m'ocupava tot el temps de què disposava. Els
beneficis, un per un, eren petits, però sumats constituïen una quantitat considerable, de
manera que em vaig plantejar de deixar la fàbrica, i ho vaig fer.
Tanta feina li donava la botiga de mobles?