El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

moviments amb delectació, i aquell moviment de malucs, cintura i pits incipients em
transportaven a un món ple de promeses.
En sortir vam tornar al parc infantil, a prop de casa dels teus avis, on em vas explicar coses
de l'escola, de les amigues, i on vaig tenir el goig que em fessis mil preguntes i vaig sentir
dues sensacions que es contraposaven i que eren inevitables: que t'interessessis pel meu
món i que aquest món, el d'un nen/noi de tretze anys, no fos més atractiu, de manera que
sentia certa vergonya en respondre les teves preguntes, però preferia la veritat a inventarme
una maduresa que no tenia. No podia mentir, perquè tu em responies amb sinceritat
totes les preguntes que et feia. Preguntes que envaïen el teu terreny íntim però que, aquell
primer dia, no m'atrevia a fer-les sobre el que més m'interessava, aquella curiositat gens
morbosa sobre el teu cos. Ara ho sé: en aquell temps, era tal l'estat d'ignorància i repressió
que jo tenia -i que no era només meu sinó que era atribut del barri, la ciutat i jo creia que de
tot el món sencer-, era tal la ignorància, dic, que les preguntes que et volia fer no m'atrevia
a fer-les per por que t'espantés. Era superior la por que la vergonya que et riguessis d'un nen
inexpert. Per això sé que vaig tractar d'obtenir la teva confiança i complicitat.
Teníem molt poc temps, sabia que el dilluns al matí te'n tornaries cap a Santa Coloma de
Queralt. Teníem poc temps, però era nostre. Tu no coneixies ningú del barri i jo, aquells
quatre dies, tampoc no hi vaig tenir ningú més que no fossis tu. Per això, aquell divendres
al capvespre ens vam buscar sense haver-nos convocat, i altra volta el parc infantil ens va
servir de punt de trobada.
Em vas dir que al matí havies anat a la piscina amb la teva tia i jo hauria donat el meu regne
per coincidir-hi amb tu. T'ho vaig dir i et vaig demanar que l'endemà hi tornessis a anar, em
vas dir que faries els possibles, que jo hi anés, però que la teva tia havia d'anar a la plaça a
comprar i que, en no tenir cap altre familiar disponible, potser no hi podries anar.
Vam esprémer aquell divendres parlant i parlant, i recordo que quan ens parlàvem ens
miràvem als ulls, com si volguéssim entrar l'un en l'altre per la vista, i aquella franquesa em
feia sentir com si sempre t'hagués conegut.
Van venir altres nois de la nostra edat i junts vam anar al bar del tocadiscos i vam posar
aquell senzill dels Beatles fins que se'ns van fer dos quarts de deu. Tu eres, entre aquella
petita colla, com l'únic ser que jo podia veure, i tu amb els ulls em deies que sí. Mai un ball
separat, allò que els grans criticaven: això no és ballar! això és saltar!... mai, doncs, hi havia
hagut un ball que comportés tanta intimitat. Tothom et podia veure, però tu ballaves per a
mi i jo, poca-traça i atrevit, ballava per a tu.
Vam tornar amb colla cap al parc, però tu venies amb mi i ens separàvem del grup caminant
al seu darrera i mantenint una conversa que només era teva i meva i que havíem començat
el dia abans. Una conversa a la qual convocàvem tots aquells qui ens havien parlat de pecat
i d'inferns per a dir-los amb el nostre sincer i desinhibit descobriment que les repressions se
les podien ben guardar per a les seves pròpies renúncies, si les tenien, i que nosaltres,
exercint la llibertat del donar-se sense interferències, encetàvem quelcom més que el
descobriment. Ens dèiem amb mirades, gestos, actituds i fins les paraules que per què no?
Que no havíem de demanar permís a ningú i ens avalava la certesa en la mútua fragilitat i,
sense saber-ho, aquesta era la nostra única força.
Quan em vaig ficar al llit aquella nit de divendres, tenia la joia de saber-te un tros meva.
Fins llavors tenia la família, els amics i els veïns; tu, en canvi, no eres de cap d'ells, venies
d'un món per a estrenar, feia poques hores que ens coneixíem i, no obstant això, havíem