El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

Aquell últim any, abans d'anar a treballar, va passar volant, segurament perquè el vam
esprémer amb fruïció.
Quan el setembre tenyia dels primers grocs als arbres, jo vaig començar a treballar. Per
primera vegada vaig fer alguna cosa abans que en Cesc. No obstant això, abans que la
tardor deixés pas a l'hivern, en Cesc ja treballava. Ell feia d'aprenent de lampista i jo era en
una fàbrica de gènere de punt. Tots dos portàvem pantalons llargs, i els grans a la cara ens
feien el rostre grotesc. Vaig preguntar a en Cesc si continuava ajudant el Sr. Jorba.
Ho vull deixar, tinc ganes de sortir amb colla. En tinc prou de treballar tota la setmana.
Podríem sortir junts.
Amb qui surts?
Depèn, a vegades amb uns i a vegades amb altres.
Ens ho passarem bé!
Així vam segellar altra volta el nostre pacte.
Van passar uns quants mesos i en Cesc s'anava tornant sorrut i reservat. Jo li ho respectava.
Em guardava de preguntar res. Sabia que, quan volgués, ja m'ho diria. I m'ho va dir:
El pare està malalt... tanta beguda li ha fet malbé el fetge.
Potser ara s'espantarà i ho deixarà.
Per res del món no volia veure el meu amic trist.
No sé si arribarà a temps.
I no hi va arribar. Al cap d'uns quants mesos vam enterrar el pare d'en Cesc. Vaig plorar pel
meu amic, i aquella fou la meva primera mort.
No sé encara per què, però el cert és que la seva mare va decidir retornar al seu poble, on en
Cesc viuria amb els seus avis, els quals mai no van acceptar el seu gendre.
La notícia va trasbalsar el veïnat, i a mi em va doldre especialment. Li ho vaig fer saber a
en Cesc, tot dient-li els dubtes que la seva nova situació a mi em suggeria. Ell ho va
comprendre i l'últim divendres que va viure sota de casa, abans que desparessin el pis, en
Cesc em va demanar que l'acompanyés a la seva habitació, que em volia fer un regal.
L'estança era, si fa no fa, com la primera vegada que l'havia vista i vaig caure que aquesta
era la segona vegada.
En Cesc em va fer seure al llit, va obrir una capsa que tenia sota i va endollar un cable a la
llum, va apagar la llum de l'estança i davant d'un forat rodó hi va anar posant fotogrames de
pel·lícules que es projectaven a la paret. Cada fotograma era identificat amb el títol de la
pel·lícula i detalls sobre actors i d'altres. Jo no pronunciava cap paraula. No volia trencar la
màgia d'aquell moment, que per a en Cesc era buidar el pou del record i obrir-lo i
compartir-lo amb mi.
Tot això és teu.
No ho puc pas acceptar -sentia que m'ho donava en un excés de generositat.
Al lloc on vaig no me'n calen, de records, em farien mal.
Mai més no he tornat a veure'l. Només me'n resta la capsa màgica que em va regalar, i allí
dintre sé que hi ha molt més que fils, bombetes, un vidre d'augment i un munt de
fotogrames. Hi guardo el record de qui ha estat un dels mestres de la meva vida, herois de
la quotidianitat. Després n'hi ha hagut d'altres i només cal saber mirar per trobar-los en la
senzillesa de qui va net de cor i dels qui senten l'angoixa de viure i, malgrat tot, estimen la
vida.