El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

Tot us ho creieu! -intervingué l'incrèdul-, sembleu nens!
Doncs t'ho pots ben creure, diuen que és com un vidre on es veu com un cinema en petit.
I ho podrà tenir tothom?
Tothom que tingui peles; aquestes coses, si són veritat, són només per als rics -altra volta
l'incrèdul hi deia la seva.
Sigui com sigui, jo us dic que aviat es podrà veure la televisió. Ho he llegit a La
Vanguardia, i sembla que serà ben aviat.
Cadascú se'n feia una idea. Per a mi era pura fantasia. Encisat com estava del cinema,
m'imaginava que podria veure-hi totes les pel·lícules, especialment les de ciència-ficció,
que eren les que més m'agradaven. Ben aviat, i potser a casa meva, podria conviure amb
l'home invisible, Superman, extraterrestres de tota mena i viatjar pel món sense moure'm de
la cadira. N'hi havia que somniaven veure futbol, i d'altres, toros, i sentir i veure els seus
cantants favorits. Ens crèiem que, efectivament, veuríem la televisió i cadascun, des del
desig, es feia la seva pròpia programació. Tots plegats vam baixar de sobte del nostre núvol
quan algú va fer:
Aquell brètol del "Quico l'americano" tenia raó!
Es va fer un silenci en el qual podia veure's ridiculitzat el tarannà d'una gent que sentia la
seva ignorància com una ferida. Aquells qui es fotien del pobre "Quico" ara s'il·lusionaven
com nens petits amb allò de què, quan ell els en parlava, no li volien fer cas. Per als veïns
del barri, la saviesa i el poder anaven de bracet i que el més desgraciat de nosaltres fos
alhora un dels més cultes no era cosa que es pogués admetre sense cap oposició. Per això
algú va intervenir per a salvar tothom:
Ben segur que la nostra televisió no serà com la que ell deia. En pot haver sentit parlar, però
veure-la, ca!, no crec pas que hagi vist res més enllà d'una ampolla buida de vi.
Eren tres quarts de cinc de la tarda i a l'escola plegàvem a les sis. El mestre era un fervorós
seguidor del F.C. Barcelona. A la plaça del Pilar s'hi havia instal·lat un televisor en una
botiga d'electrodomèstics. Donaven la final de la Copa de S.E. El Generalísimo, i tot plegat
era massa atractiu per a continuar la classe.
El mestre ens va permetre sortir abans i va responsabilitzar els més grans que vigilessin els
petits fins a les sis, de manera que vam anar corrents a veure el nostre primer partit de
futbol televisat i el primer televisor. El mestre no venia perquè uns amics seus havien
comprat l'aparell i ell veuria el partit a casa seva.
La plaça del Pilar era mig plena de gent, principalment homes que s'arraulien al voltant d'un
aparell penjat a uns tres metres de terra i en el qual, amb el contrallum de la tarda, gairebé
no es veia res. Els jugadors eren taques blanques o negres, petites i que es movien sense
ordre aparent. El locutor hi posava tot l'èmfasi que la visió no permetia.
La majoria eren del Barça i els pocs del Madrid van estar molt contents perquè es van endur
la Copa. Un company d'escola més petit que jo, devia tenir 6 o 7 anys, em preguntava com
era que els jugadors no ensopegaven amb aquelles barreres blanques. Vaig tardar una bona
estona per a explicar-li que aquelles línies eren pintades al terra del camp. No sé pas si el
vaig convèncer, però vaig comprovar que aquell aparell havia exercit un fort impacte en
cadascun de nosaltres.