El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

vella; amb la pell farem la peça per on prémer la pedra. I amb un estil envejable va llançar
una pedra ben lluny, rubricant amb elegància la seva classe teòrica.
També podem usar la fona, qui la tingui -digué un que la duia; però tothom va fer cara
d'incredulitat. Aquest guerrer va començar l'explicació amb una demostració pràctica. Ens
vam apartar i ell va girar amb força els dos cordills i amb una forta embranzida alliberà la
pedra, que va anar molt més lluny que l'anterior.
Ho veieu? Dues cordes i un tros de pell, res més, no ens cal res més.
Però és més difícil de fer anar -digué el del "tiraxines"
És veritat, però també hauràs vist que allarga molt més.
L'argument semblava definitiu.
Fem una prova! Si tu toques aquell pal de la llum només la meitat de vegades que jo,
llavors farem fones.
La cosa era d'allò més interessant. Van agafar deu pedres cadascun i les van tirar, ara amg
la fona, ara amb el tirador. El resultat era aclaparador: el tirador va guanyar de quatre a una.
La instrucció, doncs, era clara: tothom faria "tiraxines", i el dimecres faríem entrenament.
Qui no el sabés fer, que portés les peces i els grans o més hàbils els muntarien.
IV L'ESTRATÈGIA.
El dimecres va funcionar la indústria d'armaments. Curiosament el subministrament més
escàs fou el filferro. Hi havia una recambra de bicicleta que, ben aprofitada, encara va
donar per a un recanvi. Quan vam trobar el filferro vam poder fer tots els tiradors, i amb
pedres -al nostre barri de carrer sense asfaltar n'hi ha de sobres- vam poder-nos ensinistrar
en l'art del "tirador".
Els caps del nostre exèrcit van discutir els detalls estratègics de l'assalt del dissabte. Primer
de tot es va fer recompte dels efectius. Érem divuit soldats, motivats: però, segons els caps,
érem escassos. Deien que ben segur que podríem ser més si ens hi esforçàvem. Llavors es
va passar revista als absents, que, no cal dir érem molt nombrosos. Es van constatar algunes
desercions i les excuses no foren fàcilment acceptades.
Tenim el que tenim -va dir el més entenimentat-, de res no ens val lamentar-nos. Sigui com
sigui, ningú no ens aturarà.
Hem de tenir en compte la muntanyeta de la bòbila!
El toc d'atenció era oportú, considerant que per arribar al barri de Lourdes hauríem de
passar per davant de la bòbila, pujant la muntanyeta més enllà del pont. La via que transita
el pont feia dificultós el pas i ens posava en perill si l'enemic ens esperava des del cim de la
muntanyeta, i la bòbila aportava una considerable munició, si tenim en compte les deixalles
de totxo.
El que hem de fer és anar pel pont un grupet petit i la resta travessar el riu per sota i pujar
pel caminet que coincideix allà on s'acaba el pont.
I si ens esperen dalt de la muntanyeta, què farem?
Ho podrem veure des d'aquest cantó del pont; si hi són, esperarem o donarem la volta
seguint la carretera i els atacarem des del pla.
A quina hora ens haurem de trobar?
A les cinc de la tarda, i que no hi falti ningú.
Vam continuar afinant la punteria contra el pal de la llum, que, si hagués pogut, s'hauria
fotut de nosaltres. Ben poques vegades el tocàvem i, quan l'encertava, havia de discutir amb
algun altre que s'anotava l'encert. Vam decidir fer proves més precises de punteria