El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

I - LA DECLARACIO DE GUERRA.
La mítica guerra dels vuit dies que tots els nens del Barri que l'any 1959 teníem entre vuit i
catorze anys vam viure, la mítica guerra, com deia, es va declarar un dissabte d'estiu, a la
tarda i en època de vacances de l'escola.
Jugàvem un partit de futbol, d'aquells espontanis que es feien quan un de nosaltres
apareixia amb una pilota de cuiro o de goma dura. S'organitzava triant entre dos capitans i,
un cop començat el partit, només t'hi podies incorporar si et buscaves un company, i així,
de mica en mica, els equips s'anaven engreixant i sovint podíem acabar jugant vint contra
vint.
El cas és que pel gol sud, on hi havia la muntanyeta per on els més valents s'hi deixaven
anar amb bicicleta, per darrera la porteria va aparèixer en Pedrito, el fill del Pedro el
Caminero i de la Remedios, que feia de llevadora sense cap títol però amb eficàcia
contrastada. El pobre Pedrito cridava com un posseït i no es treia les mans del cap, prement
un mocador o drap blanc xop de sang. Es va aturar el partit i en un moment en Pedrito era
envoltat per tots els nens.
Els del barri de Lourdes! Han estat els del barri de Lourdes!
Et fa molt mal? -preguntà un dels grans.
I és clar que em fa mal! Mireu!
Va estar a punt d'ésser ofegat, ens hi vam tirar tots a sobre, no es podia deixar passar
l'ocasió de veure un trau brollant-hi sang.
I com t'ho han fet?
D'una pedrada; m'han tirat tot de pedres, i eren molts, potser deu o quinze.
Els del barri de Lourdes són uns covards.
Doncs diuen que els del nostre barri som unes donetes i que si volem alguna cosa ens
esperen ben tranquils.
Els donarem una lliçó! -digué el més exaltat.
Podríem anar-hi ara mateix! -afegí un altre encara més exaltat.
Ara el que hem de fer és acompanyar en Pedrito a casa seva.
Vam restar impressionats pel que havia passat, però estàvem tranquils per en Pedrito: la
seva mare el sabria curar.
El partit es va donar per finalitzat. Els nens que havien acompanyat en Pedrito havien
descompost els equips i el que ens preocupava era la venjança: donar una lliçó als del barri
de Lourdes. Restituir l'honor i fer justícia immediata: d'això els nens del barri en sabíem un
pou i era la pràctica habitual. Les discussions s'acabaven amb una baralla, de manera que el
més fort quasi sempre tenia raó.
II - EL RECLUTAMENT.
El diumenge a la tarda l'expectació al cinema no era a la pantalla, on una pel·lícula sense
interès ens avorria. Si no eren de l'oest, de guerra o de lladres i policies, les pel·lícules no
ens interessaven gens ni mica. Les nenes tenien d'altres preferències, i aquella estúpida
pel·lícula de la Rocío Durcal les tenia embadalides. Els nois estàvem pendents de la mitja
part per a interessar-nos per a en Pedrito. El seu cap embenat sobresortia en la foscor del
cinema.
Ens vam arraulir entorn d'en Pedrito i li vam fer explicar amb tot luxe de detalls el que li
havia passat. L'ofensa de la seva derrota ens colpia tots.