El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

veïna que ens va veure baixar, vaig trair el meu còmplice i vaig cridar la mare. Et puc ben
assegurar que l'amor i l'odi són sentiments fronterers i que aquell dia el meu cul n'era un viu
testimoni. Vaig començar a plantejar-me que la meva carrera delictiva havia d'ésser
revisada, però el propòsit d'esmena s'anava esvaint a mesura que el dolor es calmava.
La carretera, que també era el carrer principal del poble, semblava un embut quan venia la
baixada del pont, fent cruïlla al carrer que duia a la plaça de la font, el camí de Les Masies i
l'ermita del Mongoi. El trànsit hi era tan escàs que en aquella baixada hi jugàvem amb
patins i cotxes de coixinets, fets amb una caixa de fusta i quatre rodetes.
El "Sindicat" era a la carretera, a prop de la baixada i el coll d'ampolla. El joc més atrevit
era esperar el pas d'un carro ple de palla i tirar-se des del balcó, passar la baixada i el pont a
dalt del carro i, quan la carretera s'estrenyia de nou, a uns cent cinquanta metres, baixar del
carro en marxa. Tot plegat era com una revàlida de valentia. Qui ho feia obtenia la
categoria dels valents. De tant en tant passaven camions. L'espectacle era veure com aquells
trastos amb una caixa tan ampla havien d'alentir la marxa, i el doctorat en valentia era fer
com amb els carros però amb un camió de palla.
Vam sentir que venia un camió i la caixa semblava que s'havia engreixat, tipa de palla. En
Daniel i jo vam pujar d'un salt al balcó del "Sindicat", la senyora que vigilava no ens va
veure. En Daniel em donava les instruccions precises per deixar-me anar quan passés i
s'aturés el camió fregant-nos amb la palla. Hi havia prou expectació -no servia de res fer la
prova del camió si no ens veien, no s'ho creurien... Quan el camió va estar a la nostra
alçada, vaig sentir un pànic que em paralitzà. Si en Daniel no m'hagués donat una bona
empenta no hauria saltat. Vaig ésser mal agraït i el vaig maleir quan el camió, en arribar
allà on la carretera es tornava a estrènyer, no va aturar la marxa. Vaig plorar fins arribar al
pas a nivell, on, per sort, un tren llarg i salvador va aturar el camió de palla.
Quan tornàvem cap al poble, pujada l'última petita costa i quan enfilàvem la recta final,
vam poder distingir una colla de gent que ens esperava o ens venia a buscar. Vaig plorar
fins arribar al grup, i aquest sofriment no em va servir de res, el càstig volia ser sever i amb
vocació de definitiu, però jo no podia deixar de pensar que per als altres nens m'havia
convertit en un petit heroi. Mai un nen de sis anys no havia fet aquella proesa.
Et parlo de Vilaverd i et volia parlar de Vilamon. Deu ésser el record d'en Daniel, i la seva
vinguda a Vilamon -l'última vegada que ens vam veure- el que m'ha dut als fets que han
restat més marcats a la memòria. Voldria ser molt precís per a dir-te que Vilamon va entrar
a la meva vida per dues casualitats que he de situar en dies festius, gens premonitori del que
seria la meva vida en aquesta petita ciutat.
Tot el poble era al "Sindicat" ballant perquè era la festa major i tothom se sentia orgullós
que toqués l'Orquestra Genial. A casa es van comentar dades importants dels músics, que
eren de Vilamon, on el meu germà havia anat a treballar. El mateix dia, al cinema del
"Sindicat" i com si fos un regal de festa major, el No-Do va ensenyar els 450 pisos que "la
obra sindical del hogar" estava enllestint. La joia de la família per aquesta circumstància
informativa ens va omplir i marcar aquella festa major. No tenia consciència que aquella
barriada seria tan important en el meu futur, i encara avui penso que el destí ens dóna pistes
que mai no sabem veure i que, no obstant això, ens indiquen amb precisió els paisatges,