El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

També jo vaig quedar sobtat en sentir el nom de Vilamon, i em vingué vestit amb garlandes
d'esperança, en els duríssims anys 50, quan les fàbriques de teixits començaven a tancar,
Vilaverd havia quedat immers en l'atur, i el sol fet de poder menjar cada dia era un luxe, els
queviures constituïen un element d'ostentació. Vilamon representava futur, possibilitats,
menjar i, per a un nen de sis anys, veure el dibuix del somriure en la seva mare, la fressa del
viatge, que de moment ella i jo faríem. Després vindrien els altres germans i, quan pogués,
el pare. El meu germà gran feia uns quants mesos que ja hi era, tenia setze anys i treballava
a cal Minerva, una fàbrica de teixits. El retrobament fou com totes les relacions amb ell: ens
separaven deu anys i m'hi unia la certesa vers una persona tan propera i "familiar" que fins i
tot exterioritzar sentiments, el del mateix retrobament, era innecessari.
Vilamon era gran -ara sé que és una ciutat de 40.000 habitants-, però el mes de setembre de
l'any 56 Vilamon era un poble gran, on calia aprendre's les escales, la font, la plaça del
mercat, fins a la tenda de llegums de cal Torrat, on la tieta Maria em feia anar a comprar.
Vilamon era sentir satisfacció d'anar a comprar menjar, tornar a casa de la tieta olorant el
llegum, i no perdre's, i en el reconeixement de la tieta:
- És molt espavilat aquest xiquet. - Encara conservava el parlar de Reus.
Sentia seguretat en un món gran, tan gran com Vilamon, per on podies moure't i créixer.
Sentia que se m'obrien unes portes, grans i noves, i jo no m'ho volia perdre.
El marbre de les escales, la figura de bronze d'aquell home lluitant amb l'àliga, els sostres
alts, els vitralls orientats a migdia i les inscripcions que encara no sabia llegir però que
ressaltaven solemnes a les parets eren un contrapunt/contrasentit d'aquells himnes que ens
feien cantar, abans d'entrar a l'escola, posats en fila, mentre uns homes, que eren anomenats
mestres, ens feien "formar". L'estufa de llenya era l'únic element que trametia calor, i això
que, dit així, et pot semblar una obvietat, tan lluny com estàs d'aquesta història, serà més
entenedor si et dic que el càstig era haver de rebre cops de bastó a les mans balbes de fred.
Resar era una obligació completament despullada de sentit religiós, i aquell déu de què ens
parlaven era una autoritat més que legitimava aquella situació.
Els nens d'aquella escola parlaven tots castellà, els mestres també, les baralles hi eren
diàries i per qualsevol motiu. Els pares d'aquells nens eren vinguts feia ben poc d'altres
terres. Res a veure amb els qui, un carrer més enllà, anaven als "Hermanos": ben
uniformats, conduïts per uns "mestres" amb sotana negra i llarga, pitet blanc, i files ben
rectes també, però cabells ben pentinats amb brillantina, cara rosada i abric sobre la bata,
rematat amb botes "gorila", un conjunt que, sense saber-ho, em despertà el primer
sentiment d'enveja i la certesa que sempre n'hi hauria de superiors i inferiors.
De mica en mica anava descobrint que res no seria com "abans de la guerra", i aquesta
expressió la feien servir de manera molt diferent els qui deien que l'havien guanyat i els qui
sabíem que l'havíem perdut, àdhuc, com en el meu cas, sense haver-hi lluitat. Els primers,
en to despectiu, i els altres, com a record d'un temps i unes referències en què tot era millor.
Així vaig saber, també, que les herències no sempre són renunciables.