El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

I és clar que tens memòria, potser caldria que parlessis amb en Pujades, que fou professor
de física; ell sabria explicar-t'ho millor.
Què vols saber? -digué el professor.
Com és que ens podem comunicar?
Això és d'allò més senzill. Observa que el nostre llenguatge no és xifrat, ens entenem per
un mitjà de comunicació que usa formes reconegudes -les de la memòria- amb distints
graus d'intensitat energètica.
No ho entenc.
Sí que ho entens, el que passa és que encara no ho saps desxifrar. Un capellà diria que és
l'esperit; els científics, però, ho expliquen des de la física quàntica.
Molt complicat per a mi.
Si hi pares atenció aviat ho entendràs. Aquest estat de consciència que tu tens és l'expressió
de l'energia que el teu cos desprèn i l'acumulació d'experiències anteriors al teu estat actual.
Tu en diries la memòria. Diguem que ens comuniquem amb l'esperit; ho entens ara?
Doncs això ho entenc millor. El que no sabia era que l'esperit i el cos tenien aquesta
connexió tan íntima.
Aquest és el gran debat de místics, religiosos, filòsofs, pensadors i savis de tota mena.
Però jo em sento fora i lliure del meu cos.
I en certa manera hi estàs, però cal que vagis amb cura.
Què vols dir?
Pots allunyar-te del cos tant com la teva energia t'ho permeti, però hauràs d'anar amb cura si
hi vols tornar.
No entenc res.
Si vols tornar també necessites energia i, com que no controlem el temps, el cos es pot
consumir -perdre energia- i pot passar que quan vulguis tornar, no pugis perquè el cos no
t'ajudi prou.
I què em passaria?
Doncs series una ànima en pena -així ho entendràs
Va tractar de fer-se amb el seu nou estat i es va allunyar del cos; no gaire, però prou per a
veure el seu cementiri amb una dimensió totalment nova. Va tornar amb celeritat al seu
nínxol per por de restar vagant com una ànima en pena i s'adonà que els seus veïns
l'observaven encuriosits.
Els dubtes, però, no se li havien esvaït del tot.
Potser li convindria parlar amb el teòleg, penso que no l'he convençut del tot. digué en
Pujades.
Què vols saber, fill meu.
Aquell capellà jove el va tranquil·litzar i ell va fer-li les preguntes que més el neguitejaven.
Què en diu la fe d'aquest estat? Jo creia que, en morir, els creients anaven directes al judici
final i, si més no, s'havien de presentar al Pare Déu.
Si t'he de ser sincer haig de dir-te que quan vaig arribar jo tampoc no ho entenia prou, però
aviat vaig situar-me. Res del que m'ha passat fins ara està en contra de la fe. Res no s'ha
escrit sobre el trànsit posterior a la mort. Diguem que nosaltres estem fent el viatge cap a la
integració a la terra, de la qual, no ho oblidis, tots venim.
Jo creia, però, que els creients i els no creients seguirien camins ben distints.