El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

Ni jo ho havia vist, ni mai hi havia pensat, ni mai em va passar pel cap que en Cesc ho
pogués saber.
Normalment hi ha dues màquines. Si t'hi fixes, els cinemes bons -volia dir els del centre de
la ciutat- tenen dues finestretes i, quan fan el canvi, n'apaguen una i encenen l'altra. Al barri
només n'hi ha una i per fer el canvi de rotlle cal fer-ho amb un sistema que uneix l'un i
l'altre tros de cinta. Per això cal l'ajudant.
Però fins ara tu anaves al cinema a gaudir, encara no veig com pots passar-t'ho bé
treballant-hi.
Tinc interès a veure com són les pel·lícules, com es poden veure mirant les fotografies en
petit. Hi tinc molta curiositat.
Manteníem la conversa tot anant de la Rambla fins a casa i el seu relat, l'interès que hi
posava, ocupava tota l'atenció. Devia ser el meu posat incrèdul el que va fer que m'ensenyés
la seva habitació, com per donar-me l'últim argument per a fer-me entendre el que per a ell
aquella feina representava. En Cesc tenia habitació per a ell sol, cosa que li vaig envejar. Jo
havia de compartir aquell petit quartet amb el meu germà; a ell, com que que tenia
germanes, no li calia.
La seva habitació, igual que la meva, era a l'entrada a la dreta, no tenia més de sis metres
quadrats i allí, en tan poc espai, en Cesc s'hi havia acomodat tot un univers. En entrar a la
dreta, hi havia un armari petit amb portes corredisses i el llit estret; a continuació, a
l'esquerra, la bicicleta repenjada a la paret i, a sobre, uns prestatges plens d'estris i els llibres
de l'escola i totes les parets farcides de programes de pel·lícules. N'hi havia de totes menes,
des dels grans que clavaven a les parets dels carrers, cartrons que s'exposaven a les
cartelleres, programes de mà i fotografies, trets de vés a saber on, dels artistes que més li
agradaven. El garbuix de color de les parets feia un món de fantasia. Vaig comprendre del
tot el meu amic: el seu món era prou punyent per a sortir-se'n cap al món de la fantasia i en
Cesc, en aquest món fantàstic, s'hi sentia com a casa seva. El respecte que tenia pel meu veí
es va convertir en estimació. Sabia que, en compartir el seu món amb mi, el Cesc obria la
porta gran de l'amistat.
Quan aquella nit em vaig ficar al llit vaig sentir com si aquella casa, de sobte, hagués
guanyat en virtuts que jo desconeixia fins aquell capvespre i desitjava fervorosament que el
Sr. Jorba arribés a acceptar el meu amic.
Feia un quant temps que vèiem el cinema junts i jo m'havia acostumat a veure'l amb els ulls
d'en Cesc. Per això aquell primer diumenge sense la seva companyia el vaig trobar a faltar.
No obstant això, jo havia après a veure aquell màgic espectacle amb un interès que mai
més no m'ha abandonat. A la mitja part també el vaig enyorar, però estava content per ell, i
volia que m'ho expliqués.
A la segona pel·lícula, quan ja s'havia canviat el primer rotlle, vaig tenir la sorpresa que en
Cesc em vingués a saludar:
Què hi fas aquí? -li vaig dir.
M'he pogut escapar.
I què? T'agrada?
No era el que esperava, però m'ho passo bé, encara haig d'aprendre molt.
La pantalla es va enfosquir i en Cesc se'n va anar ben de pressa.
Haig d'anar-me'n, s'han d'acostar els carbons.