El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

Era una tarda de maig del 1952, la primavera havia esclatat, però els estadants del recinte
no podien apreciar-ho, ja no els afectava ni els sentits ni el pas del temps, que no podien
mesurar.
S'obrí la portalada del tot per a deixar entrar el fèretre i la nombrosa comitiva
d'acompanyants. Era un enterrament de segona, i els signes externs denotaven que el difunt
era important, no tant com per a ésser una cerimònia de primera, però decididament
allunyat del oficis de tercera.
Hi havia autoritats i tot, i hom pensava que d'enterraments com aquest n'hi havia ben pocs.
Davant la capella central del recinte es va aturar la processó, encapçalada per tres capellans
i dos escolans, es va fer un semicercle, el capellà que oficiava va seguir la seva litúrgia en
llatí i, amb els altres dos sacerdots, van entonar un cant gregorià de llargues i meloses
notes. El gruix dels presents va enfilar cap als nous edificis de nínxols al fons del recinte,
mirant cap al matí, i allí, en les noves construccions, van enterrar definitivament el nou veí
del cementiri. Quan els empleats municipals van tancar el nínxol i el capellà digué les
últimes paraules, el plor cansat de la vídua i les filles va allunyar-se modestament, subratllat
per la conversa, respectuosa i al·legòrica, dels amics, familiars, coneguts i empleats de
l'Ajuntament, amb el batlle Sr. Codina, al qual li van reservar una posició privilegiada en
tot l'esdeveniment. Acomiadar un bon funcionari mereixia la seva actuació.
Fet i fet es van fer les set de la tarda i el guardià va tancar la porta, i llavors, sense intrusos
possibles, va trencar-se el silenci al taüt d'en Carles Plensa.
Des que va sentir aquell dolor tan fort al pit i va entrar en aquell somni estrany, no havia
sentit res més. Ara pensava que potser és que s'havia desentès del cos, i a mesura que el
raonament es feia més i més nítid, en Carles va sentir com si una assemblea li ho discutís:
Ca, no home, no! Encara no tens consciència del que et passa?
I com vols que en tingui? A tots ens ha passat si fa no fa. -va dir un altre.
Voleu dir-me què em passa i qui sou vosaltres?
Nosaltres, digué un que semblava que tenia autoritat, nosaltres som els teus companys,
difunts com tu.
Aquesta sí que és bona, jo tota la vida creient que un cop mort tot s'ha acabat i resulta que
estic més acompanyat que mai.
Home, si vols que et deixem sol?
No, no és això el que vull dir, només que tot em ve tan de nou que no m'hi sé fer.
Doncs mira, fes-te a la idea que comences un procés que ha de durar fins que siguis ben bé
pols; vaja, fins que et resti un bri d'energia.
I quan sigui ben bé pols, què m'ha de passar?
Cap de nosaltres no et pot contestar; ho sabràs quan hi arribis.
En Carles Plensa s'adonava que no li interessava res més que la contemplació del seu nou
estadi. No sentia res, o almenys res que fos dolent. Reconeixia el seu cos i podia fins i tot
reconèixer el que l'envoltava, però tenia massa dubtes per a experimentar i prou. Tenia clar
que conservava la memòria. Sabia qui era i d'on venia i va constatar que li restava la
memòria.