El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

No podíem permetre que tot quedés com estava i ens vam conjurar per donar la resposta
adequada. Els més grans van organitzar el reclutament i l'anunci de la batalla, que es
donava per segura, el proper dissabte a la tarda. Els presents vam restar compromesos sense
cap excepció, la deserció tenia el càstig de la vergonya; tots hi érem implicats.
Es van repartir les tasques més immediates: s'havia de fer saber als nens del barri de
Lourdes que el dissabte rebrien la resposta adequada al greuge comès.
Cadascun de nosaltres havia de comprometre els amics del barri; si n'hi havia algun que no
volia venir, tots els altres ens conjuraríem per tenir-lo on es mereixia: a la llista dels
desertors! Quatre o cinc dels qui tenien pel vol de 14 anys i no treballaven es
responsabilitzarien de l'organització dels mitjans, l'armament que ens caldria, i d'imposar la
disciplina. De mica en mica es perfilava la piràmide de comandament. L'endemà restàvem
convocats al camp de futbol cap a les sis de la tarda, i pobre del que hi faltés. També
hauríem de dur els nous reclutats i allí es prendrien decisions ben concretes.
Per sort la segona pel·lícula era "Flecha rota" i els nois vam viure amb intensitat l'argument
i l'acció. En sortir teníem l'ànim guerrer a flor de pell. Uns es definien a favor de la
disciplina de l'exercit americà, el qual lluïa un envejable uniforme i uns recursos
admirables, d'altres se sentien solidaris dels indis, valents i temeraris, però al final ens
decantàvem pels americans: ells sempre guanyaven i nosaltres no volíem ser perdedors.
Els distints grupets que es van fer per tornar a casa confonien l'argument de la pel·lícula
amb la imminent batalla que nosaltres protagonitzaríem i ens engrescàvem en una victòria
que donàvem per segura. Identificàvem els del barri de Lourdes amb els indis o els
americans: depenia del passatge de la pel·lícula, però sempre els situàvem al bàndol
perdedor.
L'endemà a les sis de la tarda el camp de futbol era ple de nens que jugàvem un dels
multitudinaris partits. En acabar es va fer un cercle de nois que parlaven de l'afer d'en
Pedrito i feien apel·lacions al valor dels presents. Hi hagué una queixa perquè no havíem
aconseguit gaire afiliació per a la nostra causa i vam quedar convocats per a l'endemà,
moment en què seríem instruïts adequadament.
III - L'ARMAMENT.
El dimarts no hi havia pilota i no es va fer partit, així que els nostres caps van aprofitar-ho
per a fer instrucció militar de la bona. Cadascú s'havia proveït d'un tirador, fona i pedres.
Tot d'armament balístic per a fer una batalla a distància, ja que ningú no preveia la
possibilitat del cos a cos. Els objectius eren de represàlia. No hi entrava la possibilitat de
l'ocupació del territori, només que sabessin que els nostres havien d'ésser temuts i que
qualsevol atac tindria resposta.
Els més grans van passar revista d'armament. Més de la meitat només tenien les mans per a
tirar pedres.
Veieu el que és un tirador! -tiraxines, en deien; i amb tot detall ens va explicar com fer-ne
un.
Necessitem una branca en forma de v baixa; veieu?, com aquesta -tots paràvem atenció
admirats de la peça, perfecta i ben triada- pot ésser d'ametller o d'olivera. Desprès cal la
goma, heu d'aconseguir una recambra de bicicleta i tallar-ne dues tires d'un pam i mig, ho
veieu? -i va estirar una mica la seva eina perfecta-. I després només ens falta el filferro per
a lligar-ne els extrems. Ah!, m'ho deixava, i un tros de pell, ho veieu?, pot ser d'una sabata