You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
Tinc ben present quan en Ramon i la Remei van anar a viure al barri. Va treballar de fuster,<br />
una feina que havia mig après al taller del seu oncle, a Montblanc. L'extraordinari<br />
desenvolupament de Vilamon li va permetre progressar, i al cap de poc temps es va decidir<br />
a plantar-se per ell i va posar una fusteria. En Ramon era un dels primers empresaris del<br />
barri. Aquesta condició era un dels components del seu tarannà. Vestia d'humilitat el que en<br />
el fons era superioritat. Perquè en Ramon podia haver-se fet una casa lluny de la barriada,<br />
ben a prop de Vilamon. Però ell preferia el barri, on ell era autènticament superior. <strong>El</strong>s<br />
diners que feia els invertia a Montblanc, on la restauració d'una casa representava un signe<br />
d'ostentació i motiu de reconeixement del seu germà, respecte del qual podia acreditar una<br />
certa superioritat.<br />
<strong>El</strong> barri, disfressat d'ignorància, se'n va aprofitar a bastament. Com en aquella ocasió en què<br />
es va organitzar la primera festa major, i un grup d'homes el van anar a veure per demanarli<br />
que, com a bon fuster que era, els fes una tarima per a l'orquestra, porteries per al camp<br />
de futbol i cavallets i taulell per a servir begudes. L'innocent d'en Ramon va treballar més<br />
d'un mes en tots els actes i se li agraïa la seva aportació a la festa. Al ball de nit li van fer<br />
entrega d'una copa, com si hagués guanyat una cursa, i això és tot el que va cobrar. Quan va<br />
finalitzar la festa major, la comissió que espontàniament s'havia format tenia tarimes,<br />
taulells, cavallets i porteries, un dèficit generat en el decurs dels actes i una factura d'en<br />
Ramon que mai no va cobrar.<br />
Quan en Ramon entrava al bar s'aturava la conversa fins que algun dels presents li feia:<br />
Què Ramon, ja has cobrat?<br />
I ell, carallot com era, ni s'enfadava, i amb un to que provocava la rialla a més d'un dels<br />
presents responia:<br />
Ja m'ho cobraré... tu no te'n preocupis, hi ha més dies que llonganisses.<br />
I que jo sàpiga mai no s'ho va poder cobrar. Potser millor que hagi mort sense saber mai de<br />
cert el que pensàvem d'ell.
Change language