El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

l'endemà: les faríem des d'una distància tots igual, aturats i en marxa, i així el nostre
aguerrit exèrcit ocuparia els dos dies que ens restaven d'instrucció i disciplina militar.
V LA BATALLA FINAL.
A les cinc de la tarda érem vint-i-un soldats preparats per a la batalla. La mentalitat militar
s'havia anat introduint en nosaltres, i més d'un venia preparat amb dos tiradors i amb pedres
de riu, curosament seleccionades, dintre de bosses penjades a la cintura. Érem temibles i
estàvem atents a comprovar si els qui havien resultat els millors tiradors resultarien els
millors guerrers.
La por no es podia ni esmentar, però es feia patent en el cos expedicionari que va enfilar el
camí del riu, uns pel pont i la majoria per la passera de pedres. Qui més qui menys pensava
en el cap del Pedrito, que ja no era embenat però que tenia un bon trau i el cabell tallat
arran. Venia amb nosaltres i constituïa la font del nostre desig de venjança.
Érem a baix esperant que els vuit o nou grans que travessarien el pont per la via ens
diguessin que a la muntanyeta no hi havia ningú. Vam rebre el senyal i vam avançar en
silenci, tret de quan el Julián va caure en patinar amb una pedra i es va remullar del tot: les
rialles foren inevitables; semblava, però, que l'incident alliberava la tensió i un dels caps va
haver de restablir l'ordre.
Silenci!, hem d'anar en silenci. Tu Julián vés-te'n cap a casa, que vas tot xop.
El pobre Julián, bon amic d'en Pedrito, va ser la primera baixa de la imminent batalla.
Vam pujar pel caminet i vam comprovar que, efectivament, dalt la plana no hi havia ningú.
Vam avançar més enllà de la fàbrica de ceràmica i, en voltar, vam anar en compte que no
ens esperessin a la cantonada, però tampoc no hi havia ningú. El gruix del nostre exèrcit
s'anava excitant, convençuts com estàvem que al barri de Lourdes hi hauria més baixes. Ens
faltava avançar uns tres-cents metres, en els quals els ametllers suggerien perills imminents,
avançàrem en formació de guerrilla, en grupets de tres o quatre i d'arbre en arbre, i quan
només restaven uns cinquanta metres per a les primeres cases del barri enemic, dos nois
sortien d'un carrer i, amb intencions perverses, avançaren collint pedres. Llavors vam armar
els tiradors i vam començar a disparar: més d'un va encertar els blancs i els dos enemics
corrien esbojarrats i atemorits per nosaltres. Cridàvem que ja els ho havíem dit i que, amb
els del barri, ningú no havia de posar-s'hi sense sentir el braç de la resposta.
Vam avançar cap dintre els carrers del barri i no vam trobar oposició. Els nois s'apartaven
esporuguits i els adults no ens feien ni cas. Fins que un home va venir cap al grup i ens vam
espantar, perquè amb això no hi comptàvem, i un dels nostres li va fer un petó a la galta:
És el meu tiet -digué amb to de disculpa.
Vam tornar i comentàvem les escasses incidències, però magnificant-les d'allò més.
Com corrien aquells, oi? Heu vist?
I els altres s'amagaven com donetes a casa seva.
Estàvem convençuts d'haver refet el nostre honor i en Pedrito havia pogut comprovar que li
fèiem costat. Ningú, però, no li va preguntar pels detalls més precisos de com havia sofert
la seva ferida; en teníem ben bé prou amb la nostra victoriosa actuació.