El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

Vaig argumentar amb convicció, i ho devia fer prou bé, perquè al final vaig vèncer les
resistències familiars.
Al cap de dos diumenges, a les onze del matí, en Cesc i jo ens trobàvem davant de la
pastisseria Garriga. No cal dir que jo estava neguitós i excitat. La pastisseria era un santuari
en el qual jo no tenia gaire acceptació. Però la fe em sobreeixia per tot. L'olor em
transportava i passar del taulell endins, anar a la rebotiga, a l'obrador, era un privilegi que
emplenava el meu esguard de nen.
Els tres o quatre homes que treballaven a l'obrador amb prou feines ens van fer cas. En
Cesc era conegut i apreciat. Es movia amb desimboltura. Qui donava els encàrrecs per a
repartir era la mestressa.
Podeu començar per aquests dos.
A cada pastís, relligat amb delicadesa per les dependentes, li corresponia una targeta blanca
amb el nom i l'adreça.
Vam sortir amb un pastís cadascun i en Cesc m'anava alliçonant:
Porta el pastís per sota i si és molt pesant agafes una plata. Deixa'm veure la teva tarja. -Se
la va mirar i va fer:
Aquest teu és bo!
Què vols dir que és bo?
Mira, aquest meu és de la família Codina; el teu, en canvi, és d'una gent que no conec però
que celebren un sant.
I com ho saps?
Mira la tarja i ho veuràs.
Per més que llegia no era capaç de veure res més que un nom, un cognom i una adreça. Feia
cara de no entendre res.
Què hi posa a la tarja?
La vaig llegir amb aplicació: Sra. Perpètua Puig, St. Ireneu, 42.
Quin sant és avui? -En Cesc talment semblava que m'estava examinant.
Jo què sé quin sant és avui.
És santa Perpètua.
I què vols dir?
Doncs que aquesta senyora celebra el sant. A cal Codina no ens donaran cap propina. Els
rics es fan dur els pastissos perquè tothom vegi que en mengen. De propines, però, només
per Nadal. Aquesta senyora Perpètua, però, no en compra quasi mai de pastissos i, si la
felicitem pel seu sant, ben segur que ens donarà propina.
En Cesc no s'equivocava.
Quan vam acabar el dia havia fet 31 pessetes de propina i me'n va donar deu per a mi. A la
pastisseria ens van donar un tortell a cadascun. En arribar a casa no hi cabia de tan content i
els pares i germans van compartir el tortell ben contents també.
Aquell diumenge vaig guanyar el primer sou i una lliçó que era impagable.
Vaig passar l'estiu repartint pastissos i, per a en Cesc, jo era un col·lega, un amic al qual
havia fet compartir una part de la seva vida. Érem còmplices i jo m'hi sentia bé.
La tardor i l'hivern van passar per fer-nos complir els tretze anys. Tots dos sabíem que la
infantesa s'esmicolaria amb el calendari que els nostres pares van canviar aquell any nou. I
que més que probablement abans d'acabar aquell any 1964 en Cesc i jo no podríem
continuar estudiant i que començaríem a treballar.