El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

Igual, vaig anar a Santa Maria amb la mateixa història i el vaig aconseguir. Però m'han
enxampat.
I què t'han dit, doncs?
Em va cridar el mossèn Genís i em va fer un sermó sobre la mentida i em va amenaçar amb
un futur ben fosc. Va dir-me que si continuava per aquest camí acabaria molt malament.
Què li vas dir a ell?
Què volies que li digués?... Que jo creia que no havia fet tant de mal, i que la meva família
ho necessitava. Em va treure amb mala "pata", tot dient que jo era un desvergonyit i un
insolent.
En Cesc era genial i jo n'estava ben content que fos amic meu. Quan anava a comprar a la
"castanyera" procurava que hi fos ell sol, perquè sabia que em donava molt més que el que
comprava. Aquest privilegi, però, el teníem ben pocs nens, diria que només l'Ismael i jo.
Malgrat el veïnatge i el fet de considerar-lo un bon amic, en Cesc i jo no anàvem junts els
diumenges a la tarda. La meva germana Marta, dos anys més gran que jo, em duia al
cinema i seia al meu costat. A la mitja part jo me n'anava amb altres nens a jugar i la Marta
xiuxiuejava amb altres noietes, però jo ni me n'adonava. En Cesc poques vegades hi era
entre els meus amics de joc. Ara que hi penso, diria que mai. Quan en Cesc i jo jugàvem era
o tots dos sols o amb l'Ismael, que vivia a la casa del davant i tenia un any més que
nosaltres.
Quan aquell diumenge, en anar al cinema, en Cesc em va dir si volia seure amb ell em va
semblar bé, però no tenia ni idea de les conseqüències que aquella invitació representaria
per a mi.
La primera és de lladres i la segona de "l'Oeste" -va dir-me amb un entusiasme inesperat. Jo
no sabia mai quines pel·lícules feien, anava al cinema i prou, fessin el que fessin.
En el petit trajecte fins al local on s'hi feia el cinema -l'església del barri que havien
construït els homes i que amb rifes i col·lectes s'anava pagant- en Cesc m'anava il·lustrant
sobre els gustos que tenia sobre les pel·lícules. Em tenia encisat! En Cesc retenia un munt
de detalls sobre actors, històries, gèneres i fins i tot músiques. Vaig saber, doncs, que
preferia les de "l'Oeste" a les de lladres i policies, però que les que més s'estimava eren les
de fantasia, les que tenien protagonista amb poders màgics: Superman, l'home aranya,
l'home invisible, l'home d'ulls de raig-x... i de les de riure, sempre preferia els germans
Marx, Charlot, el "Gordo y el Flaco" i "Jaimito", per aquest ordre.
Era una font inesgotable d'informació detallada. Em sentia clarament inferior en no tenir
cap criteri sobre aquella distracció, que per a mi representava aquell local fosc i aquella
paret blanca que s'il·luminava.
Vam seure al mig dels bancs, i ell va triar el passadís, va dir que sempre ho feia, i va
començar la sessió.
El No-Do no li va fer ni fred ni calor i, quan va començar la pel·lícula, en Cesc es va
transformar. No era només que estigués atent, era que es transportava dintre l'acció i no em
costava de veure'l com si fos dintre la pantalla.
Guaita, surt el Tyrone Power! Aquest és molt bo... la noia no la conec, però és igual.
En Cesc sabia que a les pel·lícules de lladres i policies les noies eren un element decoratiu.
Va començar l'acció i en Cesc va endevinar quan sortiria el "Noi".
El "Noi" era l'heroi que vencia en cada pel·lícula. El qui alliberaria la família assetjada pels
indis, el qui detindria el cap dels dolents, el qui lluitaria a la selva contra el lleó assassí.