El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

I potser serà així, res no sabem sobre què ens passarà quan siguem només pols, quan la
desintegració del cos sigui total i ens integrem a nous organismes.
O sigui que ací som tots iguals?
No, aquí som tots diferents, i hem d'aprendre a conviure entre nosaltres. És ben segur que la
memòria ens ho facilita: com més solidari s'ha estat en vida, més acostumats estem a
compartir, i els qui han estat solitaris i egoistes ací ho tenen malament. Aquí el tenir no
serveix de res, és des d'aquesta òptica que les creences cristianes van adquirint sentit, però
hem de saber veure que no solament per als creients cristians: aquell d'allí era anarquista,
te'n recordes? Doncs és un dels qui s'han adaptat més bé.
En Carles va reflexionar i va tractar de veure les coses segons el capellà li havia dit, i s'hi
sentia prou bé, encara que el dubte li continuava creant confusió: tenia moltes novetats
aquest estat que ara tenia i es preguntava què els passava als qui morien de malaltia, no com
ell, que havia mort d'un atac de cor. Llavors es va adonar que quan ell pensava -o creia que
pensava- qualsevol cosa, els seu companys l'entenien. El cert és que no estava acostumat
que li entenguessin els pensaments, però tampoc no se'n feia cap problema...
És interessant que et preguntis què els passa, als qui moren molt deteriorats.
I tu qui ets?
No em coneixes, sóc el doctor Mulet, vaig assistir el naixement de la teva primera filla.
Ara hi caic, sí que me'n recordo. I doncs, què els passa als qui moren de llarga malaltia?
Doncs és ben clar; tenen una part del camí ja feta, no oblidis que som ací per a desintegrarnos.
Haig de dir, però, que no compensa gens el dolor de la malaltia pel que s'avança en el
camí. El millor és el que t'ha passat a tu. Encara que el dolor no el podem recordar d'una
manera dolorosa, perquè aquí no podem sentir-lo, és un concepte abstracte més que tenim
arxivat a la memòria.
I els qui moren deteriorats conserven la memòria? Què els passa a aquells que es
desmemorien en vida?
De tan elemental com és, quasi que no cal el comentari; no veus que si no es té memòria el
temps ja no compta!
Clar que sí!, recorden les coses que els van passar abans de perdre la memòria.
Les peces anaven encaixant al trencaclosques. Era tot tan evident que el pobre Carles quasi
s'abstenia de pensar, però era inevitable: mentre tingués dubtes no podria aturar el seu
esperit o el que fos, aquell jo que el pervivia. Si tot allò passava als morts, per què els feien
aquells enterraments? Per què els emmagatzemaven en aquells cementiris? A tot arreu
passava igual? Era curiós, en vida recordava el temor a morir i els distints recursos de
creences que havia anat triant per a consolar-se davant d'aquest estadi, i ara, a la vista del
que vivia, notava que no calia témer res.
Potser que parlis amb en Feliu, en Prudenci Feliu. Era antropòleg aficionat i potser te'n faria
cinc cèntims.
No entenc per què les coses han d'ésser així? Sembla com si el costum fos l'única raó!, com
si una situació tan fonamental i llarga com sembla que és no s'hagués previst.
És lògica la teva estranyesa. Si ens fixem en d'altres cultures veurem que hi han pensat una
mica més que la nostra. Per a la cultura judeo-cristiana -la nostra- la mort és el gran tabú i
no sembla pas que els avenços científics ho puguin canviar.