El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

d'estudi, el mestre va acceptar/acceptar-me en aquella petita comunitat. No tenia res a veure
amb "Els "Nacionals": els propers sis anys jo seria escolà i estudiant alhora. Comprovaria
com un espai més petit esdevenia més lliure que l'escola anterior, on amb tres mesos
escassos vaig conèixer el fred, les colles de nois, el favoritisme raquític vers determinats
alumnes, la senyora que cuinava i la seva filla, veritable personatge distingit dels altres nens
i que, quan fos gran, seria mestra. Sabria també que quan descobria un nou paisatge de
llibertat, hi trobaria els límits on topaven els desitjos de noves i desconegudes ànsies.
En la meva nova escola seria tractat com a persona, i era fàcil identificar les reduïdes parets
del localet de la plaça de Sant Josep com una casa entranyable. El senyor Hom així ho
volia, encara que els alumnes no l'ajudàvem en la seva pretensió.
Em varen batejar com en Nandes, catalanització i simplificació del meu cognom.
La pell se m'havia torrat pel sol de l'estiu de Vilamon, perquè jo vivia permanentment als
afores. La meva morenor contrastava amb els altres nois i la coincidència amb els distints
conflictes internacionals de les descolonitzacions: el Congo, Sud-àfrica, etc. feien que els
negres fossin vistos com a éssers curiosos, i a l'escola tenien un nen que semblava negre. El
meu nas ample i el sol facilitaven que durant sis anys jo fos el "moreno". Durant sis anys
vaig ésser negre.
Feia ben poc que ens havíem instal·lat a la pensió de Cal Set, on la mare feia les feines de
neteja; a canvi podíem viure a la primera planta, on la terrassa, que mirava al carrer de Sant
Josep, ens permetia jugar. Un diumenge van venir en Daniel i els seus pares. Mai no havia
vist aquell nen de dotze anys, prim i llarg com el seu pare, tan ben pentinat i tan ben vestit.
Venien de Vilaverd, fugitius com nosaltres de la gana, i se n'anaven cap a Barcelona. Em
vaig sentir sense recursos per a obsequiar el qui havia estat el meu amic fins feia ben poc a
Vilaverd i, orb com era, me'l vaig endur cap a la Rambla, i en veure la gent de Vilamon tan
ben vestida, se sentí estrany, tot i que ell semblava un nen de casa bona. Quan el serrell se li
va menjar el front, vaig comprendre que havia de dur-lo a l'escenari de les meves noves
aventures. Devia ser l'estiu, perquè el dia era llarg, i vam baixar cap al rec, i per la palanca
de la Creu del Maginet, al peu de l'antic camí de Manubens, vam travessar el riu pudent i
ple d'argila de color roig/marró de les adoberies.
No vaig ser un bon amfitrió ni vaig poder-li explicar, a en Daniel, les múltiples coses noves
que em trobava. De fet, tampoc no em preocupava massa del detall; a la fi ell se n'anava a
Barcelona, on ni sabien on era Vilamon, de tan petit com és.
A l'hora de sopar la mare d'en Daniel i la meva parlaren de les coses que nosaltres dos els
evocàvem, i es prometien la certesa que, en separar-nos, l'un i l'altre seríem millors. Jo
interiorment em prometia no complir aquest desig de la mare, perquè pensava que el que
volia era tallar les minses ales de la infantesa.
A Vilaverd, poble petit de la vora del Francolí, hi havia una escola en l'edifici de
l'ajuntament, i els pocs nens i nenes que n'érem alumnes ens dividíem en dues aules. En
Daniel i jo anàvem a la mateixa, i aquest fet em fa pensar que ell anava una mica endarrerit