El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

Vols dir que les raons no són de tipus religiós, de creences?
Es diu que són tradicions culturals, però el cert és que ni tan sols podem donar aquesta
categoria a tot el que envolta la mort. Els cristians ens hem cregut la "vida eterna" i ens
hem despreocupat del destí del cos, deixant-lo en un magatzem o arxiu; amb el cementiri,
en tenim ben bé prou.
I com s'ho fan d'altres cultures o creences?
N'hi ha de tots els colors. Els egipcis poderosos es passaven una bona part de la vida
preparant-se per a la mort. Feien construir un bon edifici mortuori: les piràmides, on es
feien enterrar embalsamats i es feien acompanyar dels difunts més estimats. Els objectes
més valuosos i grats del mort li feien companyia i les parets tenien escrits que lloaven la
seva existència. Embalsamar el cos és, ni més ni menys, retardar-ne al màxim la
desintegració. Ells creien que així allargaven el trànsit en el qual nosaltres ara ens trobem, i
creien que no era ni trist ni dolorós; per això el volien llarg en el temps.
Sembla que no anaven errats.
No ho sabrem mai del tot. Els indis i moltes altres cultures, ben diverses per cert, tant
geogràficament com teològicament parlant, incineren els difunts, i n'hi ha de tan
extremistes que, quan mor l'home, incineren l'esposa amb ell.
I per què ho fan d'incinerar, si d'altres creuen que el trànsit no es pas dolent?
Ells volen anar de pressa, creuen en la reencarnació. Uns creuen que reneixen en altres
persones, d'altres, en coses i animals, i en el fons, com nosaltres, saben que es reintegraran
al cosmos. Diguem que volen anar de raig cap al nou estadi.
I com s'entén que ací s'enterrin uns en nínxols apilats i d'altres en enormes panteons, i fins i
tot n'hi ha que els enterren a les seves propietats, en palaus, esglésies, etc. Com s'han de
veure aquests costums?
Si ho sabessis... en quasi tots els casos els qui són distingits en la mort són els més
perjudicats. En vida la distinció en la distància és la llavor de l'enveja, però en la mort és
una condemna. Perquè resten sols i en resulten els menys envejats. Hi ha qui diu que és una
mena de justícia i compensació: pots ben creure que passar tot el procés de desintegració en
soledat és una mala jugada. Ben mirat, els cementiris són edificis d'ostentació de la més
folla. Fixa't: "propietat de", quin sentit té la propietat en la mort? Si no fos una broma
pesada per al pobre enterrat n'hi hauria per a riure dels vius. I si en vida sabéssim el que ara
sabem, ningú no voldria ser arxivat en una soledat més que segura.
I els qui s'enterren a la seva pròpia estança, palau o convent?
Aquests són beneficiats per la presència dels vius, que consola, però amb qui mai no es
podran comunicar.
Podem veure o sentir els vius?
Per sort per a ells i nosaltres, per més que ens hi esforcem no ens podem entendre, i això és
una sort. La certesa ens permet només la contemplació. Però només quan ens vénen a
veure. Ja saps que no ens podem allunyar massa del cos, perquè vagaríem eternament,
perduts i sense identitat.
Ja m'ho han advertit.
L'explicació rebuda d'en Prudenci Feliu el va deixar conformat i sense cap dubte, i llavors
va iniciar l'experimentació del nou estadi. Podia sortir del cos i veure altres veïns, i si
s'atrevia a anar-se'n una mica lluny podia donar una ullada a tot el recinte. Aviat va
aprendre a mesurar l'energia que li restava i va rebre un bon consell;
No surtis mai del cementiri. Aquí dins sempre, o quasi sempre, podràs tornar-hi; si surts
fora, tindràs tant d'interès pel que hi passa, que ben segur no podries tornar.