El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

en els estudis. Tots dos fèiem un bon duet, tot i la diferència d'edat. Em feia servir d'escut
davant la família i jo el feia servir a ell. Jo era el braç que executava les malifetes i ell
l'inspirador; amb aquest repartiment de papers, i seguint un esquema ja consolidat, em va
suggerir de prendre el cornetí de l'agutzil del poble, permanentment penjat al passadís
esperant que en Daniel i jo l'agaféssim. Servia per a fer els pregons que es feien a la plaça
de l'Ajuntament i a l'altre cantó de la carretera, a la plaça de la font. També servia per a
anunciar els escombriaires i com a avís cívic de qualsevol fet ciutadà. La temptació del
cornetí era irresistible, era agafar un signe inequívoc del poder. L'uniforme de l'agutzil era
la representació local dels poders de l'Estat.
De quina manera tan crua es presentà l'etern conflicte entre desig i realitat. Teníem amagat
aquell cornetí i teníem a la vista un problema: si el tocàvem, ens descobrien; si no el
tocàvem, de què ens servia haver-lo pispat? La temptació va resoldre el dilema, i quan ens
van "detenir" no ens importaven les reflexions filosòfiques, calia sortir-ne amb el mínim
càstig físic possible.
Vaig comprovar, no obstant això, que l'admiració per l'atreviment i l'atrevit tenia també el
seu valor. El robatori de l'instrument ens havia convertit en populars en aquell petit poblet
on mai no passava res. De qui més por tenia era de l'agutzil, del qual la família m'havia
previngut, perquè descarregaria en contra meva i d'en Daniel el greu afront fruit de la nostra
gosadia. Me n'escapava sempre que el veia, i el moment més perillós era el diumenge a la
tarda, quan anàvem al cinema al "Sindicat", on els homes jugaven a cartes i els nens i la
resta del poble es distreia amb un programa doble, en blanc i negre, i en el qual la foscor
ens ajudava al somni i la fantasia. L'agutzil era el porter del cinema i jo era massa petit per
pagar, però la discrecionalitat de l'entrada la tenia aquell home que jo suposava ofès en
l'arrel de l'autoritat, per haver-li pispat l'instrument que posava el veïnatge en atenció. Mai
no em va dir res, però la seva inequívoca i aterridora mirada no me la podia treure del
damunt, tant si em veia com si no.
Hi havia dues distraccions fonamentals que no afectaven els poders i el patrimoni de l'Estat:
jugar als marges i tolls del Francolí i les diferents variants d'aventura i joc de la carretera.
De la plaça de l'Ajuntament/Escola al riu hi anàvem pel carrer del safareig i per les escales,
cap als horts, i molt aviat la palanca/passera; a l'altra riba el riu es feia pla i les herbes
permetien més joc que la roca, i la part bona eren horts. Els tolls, fins a la resclosa, eren poc
profunds. En sortir a jugar al pati/plaça, vaig seguir el meu instigador particular, en Daniel.
Vam travessar la passera amb tota l'excitació de fer una malifeta. Primer ens vam atipar de
móres i de tomàquets que, rentats al riu, tenien un gust que em trasbalsava; després ens vam
despullar per no mullar-nos la roba, riu amunt vam anar de pedra a toll fins a la resclosa; la
por ens impedia deixar els joncs i la petita paret de ciment. Les herbes del fons i el llot em
produïen un pànic especial. La noció del temps ens va quedar amb la roba i les sabates ben
a prop de la palanca, i vam sentir els crits dels familiars que ens venien a buscar. S´havia fet
l'hora de dinar i nosaltres, tips de móres i tomàquets, estàvem totalment ocupats pel bany.
Atemorits, ens vam amagar darrera unes roques i sentíem les exclamacions de les mares
que transcorrien entre la indignació i la promesa d'una bona pallissa i la por que, en no
veure'ns, ens haguéssim ofegat. Quan només quedava el pànic en pares, germans i una