El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

El "Quico l'americano" tenia raó. Ara ho sabem, però quan va venir a viure al barri tothom
el tenia per un sonat i, porucs i ignorants com érem preferíem catalogar-lo de a boig. I ell,
que ens necessitava, no ens ho tenia en compte.
De totes les fantasies, la que més li dolia que ens en fotéssim era la de la televisió, i a
voltes, per fer-lo emprenyar, algun veí el feia xerrar:
Com dius que és aquella ràdio en què es veuen els qui parlen?
I ell, amb to entre cansat i didàctic, explicava:
Televisió, se'n diu la televisió. Jo la vaig veure a quasi tots els països d'Amèrica.
Quins països? Vols dir que has sortit mai de casa?
I ell, en "Quico l'americano" ,s'ofenia.
Això tu, ignorant, que no saps res del món on vius!
Els ulls se li entristien i semblava un ocell engabiat en aquell ambient d'ignorància.
Us ho cregueu o no, jo he estat a Río de Janeiro, Montevideo, Mar del Plata y Buenos
Aires, Cabo de Hornos, Santiago de Xile, Lima, Panamà, l'Havana, Miami, Nova York.
Feia un silenci com si vingués d'un llarg viatge que ell interiorment sens dubte havia fet.
Ningú no se'l creia i no faltava qui se'n reia. Però en "Quico l'americano" ens havia donat
una lliçó de geografia i ens havia dibuixat la ruta del mercant pel qual treballava i
mentalment ens havia passejat per Brasil, Uruguai, Argentina, Xile, Perú, Panamà, Cuba i
els Estats Units. Però ningú no se'l creia, perquè en "Quico l'americano" era alcohòlic,
solter, vell i germà del "Cáceres", que era casat i que l'havia acollit a casa quan va tornar de
vés a saber on, i que ell deia que era de treballar a la marina mercant, però també hi havia
qui deia que el seu germà, el "Cáceres", se l'havia trobat casualment al barri xinès de
Barcelona i, encara que el "Quico" s'esforçava a dir que un vaixell barat el va abandonar a
port, ningú no se'l creia. Li pagàvem vi dolent que ell bevia i, entre glop i glop, contava
històries increïbles.
La televisió ens permetrà de veure pel·lícules a casa i quan ens contin una notícia, la
podrem veure en imatges, com si fessin el No-Do. Veurem cantar i actuar els artistes i la
gent com tots nosaltres hi sortirem en concursos i com a públic.
I parlava i parlava d'aquella meravella, i els grans se'n fotien, però els nens que l'any 1958
teníem la sort de sentir en "Quico" quedàvem embadalits i amb el dubte de si la resta
d'homes grans tindrien raó, o si la tindria aquell ximple i embriac que deia que havia vist el
món.
L'alcohol feia estralls en aquell home, i el seu germà no se'n sortia de treure'l del vici. De
vegades demanava als homes que no li paguessin cap "ronda" de vi i també al cafeter, però
aquest li deia que ell no ho podia evitar. No conec els detalls, però el cert que en "Quico" es
passava llargues temporades en un sanatori. Quan tornava, venia com embotit, groguenc i
amb la prohibició de beure gens d'alcohol. Sovint els grans el posaven com a exemple de
degradació pel vici de la beguda.
No era violent ni rancorós, ben bé semblava que la seva existència s'anava apagant com un
ble.
Ningú no se'n recordava, d'en "Quico", el dia que algú va venir a la terrassa d'un dels dos
bars del barri, ningú no va reivindicar el seu nom quan el veí va anunciar:
Sabeu que aviat veurem la televisió?
N'he sentit a parlat -afegí un altre-, a Madrid comencen a fer-ne proves.
Diuen que a Barcelona també i que ben aviat la podrem veure ací mateix.