El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

que tothom estava tan peix com ell. Va demanar els dos acompanyants i la sorpresa fou
general quan l'Antoni Gomà es va oferir. Tothom hi va venir d'acord, però ningú no
comprenia que aquell jove empresari, fill d'una família que mai, ni en la guerra ni en la
República, no es van significar per cap tendència política, s'oferís per anar a aquella
misteriosa entrevista. El Sr. Codina, però, va començar a tenir la certesa que en Gomà sabia
de què anava tot allò. Sabia també que no li podia fer cap pregunta al respecte -fins ací no
arribava la seva autoritat- i sabia també que d'en Gomà no havia de témer que li volgués el
càrrec; les altres coses que no sabia li augmentaven encara més la incertesa. Ho van tenir
fàcil, doncs, per a decidir qui aniria a Barcelona; el tercer seria en Vicentó Soler, bon
vividor que a Barcelona hi tenia els llocs de distracció, compensatoris de l'avorriment del
seu matrimoni amb una malaltissa i estricta muller.
En sortir de la reunió es van formar dos grups ben concrets i decidits: els uns anirien al
cercle Econòmic, UNA espècie de "casino" dels "rics", i els altres al casal, on s'hi reunia el
que restava del catalanisme més suau i conservador.
A totes dues entitats es va produir una festa de comentaris i al cap de poques hores les
especulacions corrien per la ciutat. El Sr. Codina tenia la sensació que tothom se'n mofava,
i els que se'n mofaven tenien la sensació de no saber de què, per bé que això no els privava
gens ni mica de continuar fent-ho.
En la petita comunitat de Vilamon les especulacions sobre l'entrevista van animar el clima
fred de l'hivern del 52 al 53.
Quan els Srs. Bartomeu Codina, Antoni Gomà i Vicentó Soler van sortir del Govern Civil,
mantenien el silenci que els havia acompanyat mentre baixaven les escales del palau. Es
van acomiadar correctament i mirant-se tot dient-se que ja veurien com resoldrien el
problema. En Gomà va pujar al seu cotxe -dels pocs que aquells anys hi havia a Vilamon-,
en Vicentó va anar als seus "negocis" i en Codina va tornar amb metro cap a la plaça
d'Espanya, i d'allà, amb el carrilet, cap a Vilamon.
Durant el viatge va tenir temps d'ordenar les idees i les impressions: la cadència d'aquella
màquina de vapor l'ajudava a pensar. Era evident que en Gomà havia volgut anar a la
reunió per donar suport a la idea, possiblement suggerida per ell mateix i altres empresaris,
si no de la comarca sí dels gremis provincials, de la construcció de 450 habitatges barats
per donar cabuda a la mà d'obra, cada vegada més necessària, per a la indústria. Era
constatable la satisfacció que sentia el Governador i el Jefe Provincial del Movimiento, que,
conjuntament amb el Delegado Provincial de Sindicatos, havien anunciat el projecte.
L'Ajuntament "només" havia d'aportar-hi els terrenys. Aquesta era la segona
evidència/ordre que ell havia de resoldre. El problema era on col·locar el barri de pisos
"baratos" i a quin propietari li serien comprats els terrenys al preu de valor cadastral. Un
altre problema seria on la "ciutat" voldria situar-lo, i per a ell i el seu Ajuntament la ciutat
eren els poders reals, dels quals en Gomà n'era la millor representació. Comptava també
amb el poder que li havia atorgat el Governador: >. Però el Sr.
Codina sabia que aquell "escolti tothom" volia dir massa cosa no concreta i tanmateix ben
real. Mentalment va prendre una altra decisió: l'Antoni Gomà sabia de què anava
l'assumpte; doncs bé, en ell havia de descansar l'última decisió. Sabia amb exactitud on era
el poder real, i ell no se'l volia posar mai en contra.