El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

Jo no podia relacionar la nena que feia aquestes coses amb la noia que duia al meu costat i
m'ho prenia com si fos un conte que m'explicaves, com una entremaliadura que d'altres
havien protagonitzat.
Aquell dissabte vaig sentir que era la primera vegada que seia a la terrassa de la gelateria
amb una noia. Una noia que estava per mi i que nois més grans es miraven amb uns ulls que
llavors en vaig dir bruts i que, ara ho sé, eren de desig. Vam parlar de moltes coses i tu em
vas fer veure que el centre de Vilamon era com una realitat i el barri una altra de ben
diferent i tu, en una opinió que vaig qualificar de solidaritat amb el barri i amb mi mateix,
deies que t'agradava més la gent del barri, que el raval de Vilamon et semblava un aparador
on tothom anava a lluir. Jo no vaig entendre tot el significat del que em deies i quasi va
poder més el sentiment, proper a la vergonya, de viure en una barriada amb connotacions
de marginació que no pas l'agraïment de la teva elecció. I quan vam tornar al barri em vaig
posar transcendent i trist i a la fi tu ho vas entendre i em vas dir que miraries de tornar tan
bon punt et fos possible. Quan el rellotge era a prop de les deu et vaig deixar a casa dels
teus tiets i tu em vas fer passar per darrera de les galeries, on la foscor et va permetre ferme
un petó a la galta i jo no vaig saber fer-te'n cap als llavis, i me'n vaig anar a casa content
i lamentant no ser savi en amors, i vaig envejar els nois més grans que et miraven al raval.
Havíem quedat per al diumenge a la tarda al cinema del barri. Seria el nostre últim dia, i a
mi em va semblar poc. El matí el vaig passar voltant casa teva, però no et vaig veure. A la
tarda em vas explicar que havies passat el matí i el dinar a casa d'uns parents que vivien a
Vilamon, però no em vaig conhortar.
Ara no puc recordar quines pel·lícules feien aquell diumenge. Recordo només la foscor que
ens va permetre que, amb un moviment lentíssim, les nostres mans es trobessin i
s'enllacessin i els dits fessin una festa en un contacte que a mi em va trasbalsar i em va
excitar, i jo només tenia ulls per a mirar el teu rostre, que, savi i astut, mirava la pantalla,
segura com estaves que jo no podia mirar enlloc més que els teus ulls. De tant en tant
viatjàvem per les valls de la mirada de l'altre i ens fèiem etern aquell moment que tu
trencaves amb una expressió de complicitat i de seny, i retornaves a la pantalla prement
amb més força, si podies, la meva mà.
En sortir anàvem amb colla, però ens vam anar retirant a soles per tal d'esgotar els pocs
moments que ens restaven va semblar que tothom ho entenia i ens van deixar sols. Vam
vorejar la barriada fins arribar a la paret que feia de límit el camp de futbol. Era de nit i vam
seure al petit marge. Les mans es van continuar buscant, i totes quatre, lligades entre si, van
explorar-se mútuament, fins que tu les vas separar i em vas acariciar la cara i, en tocar-me
les orelles, no sentia el que em deies i vas assajar un petó als llavis que jo no vaig saber fer.
Les mans van anar instintivament a la cintura i per res del món les volia treure d'on eren.
Estava concentrat en uns llavis orbs i poc destres que no sabien besar, però que estaven
inevitablement enganxats als teus, amb la boca tancada, inexperts però delitosos de tu.
Sabia que aquell moment era irrepetible, per ser el primer, perquè no coneixia cap altra noia
amb qui m'atrevís a fer res de semblant i perquè te n'aniries ben aviat. Excitat i trist, et vaig
demanar que no t'enfadessis si et demanava una cosa i tu em vas dir que no m'enfadés si no
la podies fer, i ple de dubtes et vaig dir que et volia veure les cames, que t'aixequessis les
faldilles, i tu, en un moviment lent i magnífic, subratllat pels cotxes que des de la carretera
t'il·luminaven, em vas deixar veure unes cames primes que s'acabaven en unes calces
blanques i, quan et tenia així, et vaig besar i vaig acariciar el que veia amb una dolçor i
temença que mai més he tingut.