El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

Vol dir que hi tenia altres interessos a part dels purament comercials?
Jo no en diria interessos, eren altres aspectes igualment o encara més importants. M'hi
sentia bé.
Diria, però, que era una relació d'igual a igual?
Comprenc el que em vol dir. Jo no era acceptat perquè era un comerciant. Hi tenia, i encara
hi tinc, amics. No és fàcil d'explicar si no li poso exemples.
Ben segur que interpretava la cara de desconcert que jo devia fer en aquelles alçades de la
conversa. Vaig témer que posar en dubte el que em deia no fos un gest de mala educació,
però aquell home que tan bé m'havia atès fins aquell moment semblava llegir-me el
pensament i em va alliberar posant-me tot d'exemples.
Vostè, que va viure al Barri i que en coneix els personatges, entendrà fàcilment el que li
vull dir. Per exemple: el Goyo, que encara és viu, és un bon amic meu. No ens veiem
perquè està molt malament a causa de l'edat, però mai no he tingut millor parella que el
Goyo per a jugar al dòmino...
El Goyo és un home que va venir d'Alcántara i que jo recordo de sempre com a
escombriaire. Era casat, tenia fills i era un home animós que sempre es veia content. Un
dels seus fills encara el tracto. Però jo no podia imaginar el Goyo com un dels amics del
senyor Gabriel.
... El Goyo i jo fèiem una parella quasi imbatible. Tenia una intel·ligència intuïtiva fora del
normal, difícil de casar amb el seu ofici, però tan certa com que era ell qui duia la iniciativa
en el joc. Mai no em vaig entendre amb cap més home en el joc del dòmino com amb en
Goyo. Vaig estar molt de temps durant el qual ell havia de tenir paciència amb mi, i aviat
va perdre la vergonya i em va començar a esbroncar quan, per un error meu, perdíem la
partida. De mica en mica el vaig anar coneixent, i ell a mi. Qualsevol gest amb les mans, la
mirada, la forma de moure les fitxes, en fi, gestos que per repetitius acaben essent tant o
més clars que les paraules. La simbiosi era total i de mica en mica vam aprendre a enganyar
els contrincants. Encara avui enyoro aquelles partides, i li diré un secret: quan en Goyo em
retreia un error, els jugadors contraris i els homes que miraven se sentien en certa manera
satisfets. Els semblava simpàtic que aquell escombriaire de vida avorrida em pogués donar
lliçons. Jo, amb un to de confiança, li deia el "professor", i aviat tothom li ho deia i ell mai
no s'ho va prendre malament.
Recordo que un dia teníem una discussió amigable amb un home a la terrassa del bar. Era
professor de matemàtiques i deia que només la intel·ligència fruit de la instrucció -l'estudi,
la formació, l'experimentació científica- tenia valor. D'altres li deien que això eren
ximpleries i posaven mil exemples de personatges que sense cap preparació havien assolit
l'èxit social i, el que era més important, l'econòmic. El pobre home donava arguments ben
fonamentats per a defensar la seva tesi, però els presents no estaven per romanços. Jo no
havia intervingut en el debat, però com que coneixia aquell professor li vaig proposar una
prova pràctica: miri, podem fer una prova del que vostè diu.
Com la farem aquesta prova, no se m'acut com podria fer-se?
Ben senzill, jugarem al dòmino!
Jo no en sé de jugar al dòmino! -va argumentar tot excusant-se.
Miri, és ben senzill, jugarem a un joc en què l'atzar és el factor menys important. Li ben
asseguro que la saviesa, la intel·ligència, en el seu llenguatge els càlculs matemàtics, en són
el principal factor.
Hi estic disposat, però sàpiga des d'ara que atorgo poc valor de prova al joc que em
proposa.