CAPÍTOL 4 - Joan Maria Gual i Dalmau

El 5 de juliol Els Comediants celebraren el seu 15è aniversari amb una
representació de “Dimonis” al Poble Espanyol. El dia següent apareixien les
dades del cicle de teatre infantil dels Lluïsos de Gràcia, amb més d’onze mil
espectadors.
El 6 de juliol també es creava una comissió permanent de la Xarxa de
Teatres públics de Catalunya per a convertir el teatre en un fenomen social. 116
Havien passat gairebé dos anys de la reunió que 25 tècnics i programadors
teatrals van tenir a Vilanova i la Geltrú per a crear la citada xarxa. De les dotze
localitats que van iniciar l’octubre del 1985 el funcionament de la Xarxa, aquest
1987 ja s’havien convertit en 30. El fet de donar rendibilitat i racionalitzar les
inversions que feien aquests ajuntaments en matèria teatral va permetre que un
major nombre d’espectacles fossin estrenats a diferents poblacions, abaratint
així la producció d’aquests espectacles. Les diferents exigències que es feien a si
mateixos els responsables de la Xarxa permetia així veure un mínim d’un 70%
d’espectacles en català, a més s’havien de programar un mínim de 10
representacions anyals de cada espectacle; i finalment, que com a mínim una
d’elles havia de ser de dansa.
El dia 11 d’agost El Teatro Fronterizo, que aquest any celebrava el seu
desè aniversari, va anunciar que estrenaria al Centre Dramàtic de la Generalitat
de Catalunya, el Teatre Romea, el seu darrer espectacle “Mínim Mal Show”, de
Sergi Belbel, dirigida pel propi autor i per Miquel Gorriz.
El Memorial Xavier Regàs anunciava els seus continguts el 14 d’agost.On
hi hauria espectacles de Comediants, Joglars i La Cuadra de Sevilla que portaria
“Las Bacantes” en versió del seu director, Salvador Távora.
El 27 d’agost, Mario Gas, en la presentació de la temporada del Teatre
Condal, declarava que “El futur del teatre privat passa per la concertació” 117 .
L’espectacle de Joglars “Bye, bye, Beethoven” obria la nova temporada i una
producció del “Zoo de vidre”, de Tennessee Williams s’encarregava de
començar el nou any. La nova temporada venia marcada per el decebedor
balanç econòmic de l’anterior. Mario Gas insistia en que el pressupost per a
mantenir la sala oberta era de 110 milions de pessetes i que era necessari que un
45 o 50% d’aquest cost l’assumissin les diverses institucions públiques.
116 LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, dilluns 6 de juliol de 1987, pàg. 21. “Para convertir el teatro
en un fenomeno social” de la Comissió Permanent de la Xarxa de Teatres Públics de Catalunya
117 LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, dijous 27 d’agost de 1987, pàg. 27. “Mario Gas: El futuro del
teatro privado pasa por la concertación” article de Santiago Fondevila
146