CAPÍTOL 4 - Joan Maria Gual i Dalmau

unitària composada per Carles Lucena, Sergi Schaaff, Lluís Maria Güell i Josep
Maria Loperena.
Aquestes dues vocalies comencen a treballar conjuntament amb l’objectiu
prioritari de vigilar l’estricte acompliment del conveni i proposant‐se treballar
per a trobar una solució pràctica i teòrica a la problemàtica de la professió
teatral a Barcelona. D’aquí naixeria al cap de molt poc l’Assemblea d’Actors i
Directors.
En aquest període 21 , durant la segona meitat de la dècada dels setanta, la
majoria de professionals de Catalunya defensaven l’idea d’un teatre públic, i
això és atribuïble, sense cap mena de dubte, a les especials característiques de la
vida teatral catalana, que es diferenciava ja clarament de la resta de l’estat
espanyol, que estaven en l’àmbit independent plantejant‐se l’itinerància o
l’estabilitat, o als escenaris comercials, aprofitant les primeres llums de la
desaparició de la censura, amb produccions de més que dubtosa qualitat.
En aquell moment existia un cens molt nombrós de professionals, en el
que convivien sense cap mena de problema ni reticència els professionals de
tota la vida i els independents, doncs l’empresa autòctona havia desaparegut
completament, el cooperativisme havia tocat sostre i havia pres consciència de
les seves limitacions i la demanda social de teatre semblava augmentar amb una
clara tendència a ampliar‐se.
Es van posar totes les mirades en els poders públics, de recent estrenada
responsabilitat democràtica, doncs tant sols des d’una actuació institucional,
tant en l’aspecte polític com en l’econòmic es podia garantir la supervivència
pel moment i el desenvolupament posterior d’un teatre entès com un bé
cultural, capaç de servir al mateix temps les legítimes aspiracions artístiques de
la població i les artístiques i laborals dels professionals d’un sector que calia
refer de cap i de nou.
Les reivindicacions de la professió que es va aglutinar el 1975 al voltant
de l’Assemblea d’Actors i Directors, considerem que no van tenir un caràcter
corporatiu clar, perquè van pretendre d’un inici, unir els interessos propis amb
els generals. Els actes reivindicatius de major projecció, van tenir un caràcter
21 MELENDRES, Jaume (d’entre DD.AA.). Paseo por el teatro catalán 1929/1985 (entre dos
Congresos). Op. Cit. Article: Fe, esperanza y caridad (1975‐1985). Pàgina 67.
44