CAPÍTOL 4 - Joan Maria Gual i Dalmau

Mitjançant un comunicat, 140 el 24 de març l’Associació d’Actors i
Directors expressava la seva preocupació davant l’anunci de tancament a partir
del mes de juny de la sala Belle Époque. L’Ajuntament i la Generalitat
denegaven subvencions a la sala adduint que consideraven el local poc
representatiu de Barcelona. L’AAD considerava greu aquesta valoració de
gèneres i criticava el continu tancament de sales teatrals a Barcelona, i més
tenint en compte que s’aproximava la celebració dels Jocs Olímpics.
El primer d’abril es coneixia la notícia que l’espectacle “Dimonis” de
Comediants havia estat seleccionat per a la inauguració dels Jocs Olímpics de
Seül. Aquella mateixa setmana el Teatre Lliure estrenava “La bona persona del
Sezuan”, de Bertolt Brecht al Mercat de les Flors, dirigida per Fabià Puigserver.
El 5 d’abril l’arquitecte Ricard Bofill assegurava a l’agència Efe 141 que el
seu disseny del Teatre Nacional era un monument a la ciutat de Barcelona. El
cost del disseny del projecte era de 200 milions de pessetes, un 10% del que es
calculava que costaria l’edifici, es preveia que les obres de construcció duressin
dos anys i mig, que començarien la construcció el gener de 1989 i que es podria
inaugurar l’any 1991. El projecte es va presentar a la premsa el dia següent, en
un acte al Palau Marc, amb la presència del conseller de Cultura de la
Generalitat, Joaquim Ferrer, el comissari del projecte, Max Cahner, el futur
director del teatre, Josep Maria Flotats, i l’arquitecte del projecte, Ricard Bofill.
El projecte presentat constava de dos edificis independents disposats en
forma de creu. El primer edifici era el del teatre pròpiament dit, amb dues sales
projectades, la primera amb capacitat de 1000 espectadors, era una sala en
disposició a la italiana i es destinava a representar obres de repertori, la segona
sala, amb capacitat per a 500 espectadors, estava pensada per a allotjar
espectacles d’avantguarda. El segon edifici allotjaria dependències logístiques
del teatre, com els tallers de construcció escenogràfica o els tallers de vestuari.
Ricard Bofill declarava aquell dia que l’edifici que havia dissenyat era un edifici
modest, tot i que altament sofisticat. Les altres grans infrastructures culturals de
la ciutat de Barcelona, l’Auditori de Rafael Moneo i la reforma de Les Arenes de
Manuel Nuñez, també estaven previstes tenir‐les enllestides abans dels Jocs
Olímpics.
140 LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, dijous 24 de març de 1988, pagina 33 “La Associació d´
Actors i Directors, contra el cierre de Belle Époque” de la redacció
141 LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, dimecres 6 d´ abril de 1988, pagina 27 “Bofill dice que el
Teatre Nacional será un monumento a la ciudad” de la redacció
162