CAPÍTOL 4 - Joan Maria Gual i Dalmau

elga Plan K. Però la incorporació de darrera hora era la de Philip Glass, en
concert al Palau de la Música.
Finalment, el pressupost del Festival era de 392 milions de pessetes, uns
40 milions menys que la edició anterior, dels quals 231 els aportava Olimpíada
Cultural, entitat organitzadora del Festival, 60 milions els posava la Generalitat
i l’Ajuntament, 50 milions els patrocinadors privats i els 51 milions restants es
preveia recuperar‐los amb les vendes d’entrades.
Diversos escenaris s’afegien aquell any als utilitzats l’edició anterior: el
Gran Teatre del Liceu, els dos teatres de l’Institut –Adrià Gual i La Cuina‐, la
discoteca Ars Studio, el Palau de la Música Catalana, el Teatre Condal, el Teatre
Lliure, el Mercat de les Flors, el Teatre Romea, la Sala Beckett, el Teatre Regina,
l’Aliança del Poble Nou, el Teatre Malic, les Reials Drassanes, l’església de
Santa Anna, el Pati Manning, i la Carpa Bardelona, situada al final de la
Rambla.
Conjuntament amb la celebració del Festival de Tardor, cal destacar la
celebració a Barcelona durant aquelles dates de la segona edició del
“BarceWomad”, festival de músiques populars i ètniques impulsat per el
cantant Peter Gabriel i que per segon any consecutiu es celebrava a la ciutat.
El 14 de setembre el Teatre Lliure es troba al davant dʹuna temporada
dʹexcepció.
El 15 de setembre el cinema Borràs es transformava en teatre per oferir
Sarsuela. La companyia del mestre José María Damunt era lʹencarregada de la
producció de la “Temporada Lírica Popular” que l’any anterior es va presentar
al Teatre Victòria i que aquest, degut a la manca de sales teatrals a Barcelona,
havia necessitat de la adaptació del cinema Borràs en sala teatral, transformació
que passava per eliminar la primera filera de butaques per a poder situar‐hi
l’orquestra. Entre els catorze títols presentats en els deu dies que va durar la
“Temporada Lírica Popular” trobàvem “Cançó d’Amor i de Guerra”, “La
verbena de la Paloma”, “Doña Francisquita” o “La reina mora”, entre d’altres.
José María Damunt declarava 199 que Barcelona tenia poques sales teatrals i que
aquestes es dedicaven majoritàriament al repertori en català d’obres
199 LA VANGUARDIA, dissabte 15 de setembre de 1990, pàgina 34. “El cine Borràs se transforma
en teatro para ofrecer zarzuela.”, article de Montse Viladevall.
223