CAPÍTOL 4 - Joan Maria Gual i Dalmau

Puigserver buscava amb aquest acte aconseguir part dels 284 milions de
pessetes necessaris per a aquella temporada, i arreglar definitivament el tema
del finançament del Lliure. Com que la Generalitat de Catalunya havia signat
un acord amb el Lliure per a uns ajuts del 50% del pressupost necessari, el
Teatre Lliure reclamava 117 milions de pessetes a la Generalitat, enfront dels 42
de l’any anterior, mentre que a l’Ajuntament i la Diputació se’ls reclamaven
ajuts econòmics d’uns 51 milions quan l’ajut de l’any anterior havia estat d’uns
21 milions cada administrador. Puigserver també denunciava la manca de
compromís de les forces polítiques.
Ferran Mascarell, Coordinador de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona,
reconeixia que calia una solució per al Lliure, ja que era un patrimoni important
per a la ciutat, però que calia plantejar uns límits, en referència a la quantitat
que li demanés el teatre.
Per la seva banda, Xavier Bru de Sala, Director General de Promoció
Cultural, es va limitar a aconsellar a Puigserver que reduïssin el nombre
d’espectacles i li va qüestionar l´ existència en el Teatre Lliure d´ una orquestra
de cambra.
Precisament, pel que fa a l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, el seu
director, Josep Pons, es queixava en la roda de premsa convocada pel Lliure,
dels sous baixos, de com els músics han de pagar ells mateixos els bitllets que
els han de portar de Madrid a un assaig de l’orquestra, i de com els mateixos
músics rebutgen altres feines millor remunerades per poder participar en
aquesta orquestra amb aquest repertori especialitzat en músics del segle XX.
El trencament de les converses entre la Generalitat i el Lliure per la gestió
del Centre Dramàtic de la Generalitat van provocar aquest ofegament econòmic
de la companyia, obligada a treballar en un teatre que se’ls havia quedat massa
petit i amb el qual era impossible recuperar la inversió feta en els espectacles o
concerts de l’orquestra. Tot i així, la desviació pressupostaria –7 milions de
dèficit d’un pressupost de 160 milions‐ era mínima comparada amb els resultats
de la temporada –52.000 espectadors i 271 funcions durant el 1988, en una
companyia que era en aquell moment el principal referent català del teatre de
qualitat. L’Associació d’Actors i Directors, per boca del seu director Jaume
Nadal, assegurava que la crisi no era tant del Lliure com de les institucions que
no tenien una política cultural definida per conveniència partidista. Nadal
178