CAPÍTOL 4 - Joan Maria Gual i Dalmau

plantegi el conflicte col∙lectiu que desembocaria en la vaga general quan
s’estava negociant el conveni col∙lectiu.
Les evidents diferències i les particularitats teatrals de Barcelona i
Madrid, com que es situaven, entre altres coses, en la diferent manera de
funcionar l’empresa privada, van fer que, malgrat les pressions per a anar cap a
un conveni únic, els professionals de les dues ciutats arribessin a l’acord de
declarar‐lo d’àmbit provincial.
Malgrat això, a Madrid, l’aparell del sindicat vertical era més fort i es van
mantenir els vocals nomenats a dit, el que va provocar que els actors escollissin
democràticament el que es va conèixer com a “la comissió dels onze”, que no va
ser reconeguda pels estaments oficials a l’hora de signar el conveni i va
provocar la decisió dels actors d’anar a la vaga.
A Barcelona les coses havien anat diferent i gairebé la totalitat de la
vocalia havia estat escollida democràticament. A conseqüència dels fets de
Madrid, i després d’una sèrie de reunions, la professió a Barcelona constitueix
una Assemblea Permanent i va a la vaga en solidaritat amb els companys de
Madrid.
Es pot considerar que, malgrat la duresa de la situació que va generar la
vaga, aquesta va reforçar clarament els posicionaments de la professió, i els
empresaris van pactar la fi del conflicte.
El conveni plantejava dues clares fites: en primer lloc, la millora de les
condicions laborals de la professió a Barcelona, i en segon lloc un canvi radical
en les estructures de l’empresa privada, ja molt debilitada, amb la certesa que
això afavoriria els processos de renovació i reestructuració del marc de les arts
escèniques del país, com així va ser finalment. Arribat el setembre del 1975, hi
va haver eleccions per a la renovació del tots els càrrecs sindicals, i va ser el
moment en el qual el sector es va plantejar seriosament l’ocupació d’aquests
càrrecs. Després d’una sèrie de reunions, en les quals es va elaborar un
programa conjunt, es va formar una vocalia unitària i democràtica, composada
per Carles Lucena, Montserrat García Sagués, Alícia Agut, Maria Josep Arenòs i
Màrius Gas, que va sortir elegida.
Tots aquests canvis sindicals van portar, gairebé d’una manera natural, a
la creació d’una Assemblea de Directors que va presentar una candidatura
43