CAPÍTOL 4 - Joan Maria Gual i Dalmau

Va ser molt important l’aportació conjunta del tàndem Francesc Nel∙lo,
Fabià Puigserver, tots dos procedents de l’ EADAG, que van conformar un grup
sòlid, amb una forta personalitat i un pes considerable als àmbits teatrals de
Barcelona dels qui es va guanyar el respecte i el recolzament, de la mà de noms
com Ventura Pons, Feliu Formosa o Manuel Serra. Estava naixent el nucli que
uns anys més tard iniciaria l’aventura del Teatre Lliure.
És evident que les circumstàncies socials i polítiques en les que es
desenvolupava el T.I. plantejava moltes dificultats a l’hora d’intentar assolir els
seus objectius entre els quals hi havien les dificultats econòmiques, les
dificultats de la censura... Però n’hi van haver dues d’específiques que van
promoure el que se’n diria “Off‐ Barcelona “ 10 a finals dels seixanta. D’una part
la necessitat de trobar un lloc d’exhibició comú, doncs la majoria de grups no
tenien una seu habitual on presentar els seus treballs i ho feien llogant per unes
funcions locals com la Capella Francesa, el Romea, el Capsa, el Candilejas, el
Winsor, l’Ateneu de Sant Gervasi o, en les millors ocasions, el Palau de la
Música Catalana. Per una altra banda, la preocupació d’obrir el treball al públic
el novembre, ja que en realitat moltes vegades es treballava en reductes petits
d’oferta on no es produïa l’intercanvi necessari d’espectadors.
Això va fer que el novembre de 1967 els grups GTI, Bambalinas, TEC,
Gogo, i El Camaleón, signessin i fessin públic un document en el qual
explicaven unes raons per les quals oferien una temporada al Teatre de
l’Aliança del Poble Nou, programant una dotzena d’espectacles. La idea i el seu
esperit es reflectien al citat document quan deien: “... respectant mútuament la
peculiar orientació, coincideixen en el propòsit de modificar, en un futur proper i millor,
la funció que el teatre juga en la nostra societat actual.” I també: “ hem decidit
abandonar aquesta temporada els habituals districtes del centre de la ciutat i hem
demanat hospitalitat al Poble Nou, un dels nuclis de la població amb més clara fesomia
progressista”.
Podríem dir que l’operació “Off‐ Barcelona” no va assolir les fites que els
seus protagonistes es van plantejar. Va durar tan sols una temporada i no va
generar la resposta social desitjada, i el pretès transvasament del públic no es va
produir, però com passa sovint, va aconseguir resultats que, a priori, no es
perseguien. La qualitat de les seves propostes i la solidesa dels seus treballs, fou
sens dubte una plataforma cap a la recerca de la professionalització de molts
10 PÉREZ D’OLAGUER, Gonçal. Teatre Independent a Catalunya. Op. Cit.
23