CAPÍTOL 4 - Joan Maria Gual i Dalmau

proposen i que es desprèn, d’una manera natural, de les necessitats i l’instint de
superació de tots ells”.
En els seus primers anys d’existència el Lliure sempre va assumir la
responsabilitat que suposava definir‐se com un teatre d’iniciativa i gestió
privada amb vocació de servei públic. Conjuntament a aquesta percepció i al
rigor del treball en profunditat van fer del Lliure una de les empreses més
sòlides i atractives del país. Malgrat tot, com qualsevol col∙lectiu, el Teatre
Lliure no va exempt de discrepàncies i crisi al començament de la seva activitat.
El 1980, a arrel de la decisió de suspendre el muntatge de “Concili
d’amor” per pressions del Ministerio de Cultura espanyol, es van separar del
Lliure alguns dels seus membres fundadors com Pere Planella, Muntsa Alcañiz
i Guillem‐Jordi Graells.
Ja al 1984 la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i la
Diputació de Barcelona establiren un conveni amb el Teatre Lliure que significà,
d’alguna manera, el reconeixement del caràcter de teatre públic.
Del 1977 al 1981, avançant cap a la consolidació de les noves propostes.
S’inicia el 1977 sota el ressò de la campanya del Grec ’76, de l’escissió de
les Assemblees, i de la inauguració d’un nou projecte, el Teatre Lliure, que al
llarg d’aquest any estrena “Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny” de
Bertold Brecht / Kurt Weill, dirigida per i el “Titus Andrònic” de William
Shakespeare, dirigida per Fabià Puigserver, en versió de Josep Maria de
Sagarra.
Era en aquest any que a Madrid s’estrenaven “Las manos sucias” de
Sartre, dirigida per Marsillach; “La sangre y la ceniza”, d’Alfonso Sastre, pel
grup de teatre independent El Buho; i “Schweyck en la II Guerra Mundial”, de
Bertold Brecht, estrenada pel grup Tábano.
El 6 de març de 1977 acaba el cinema Diana per a acollir a l’Assemblea de
Treballadors de L’Espectacle, que el dilluns dia 7 de març presentaven com a
Salón Diana, convertit com a seu de l’escindida associació com a primer pas per
a un dels seus objectius, que era la difusió del teatre a nivell popular a través de
l’autogestió artística dels seus membres. El centre s’obria amb una clara vocació
d’agitació teatral i amb l’objectiu d’acollir més d’una companyia diària, oferir‐hi
54