CAPÍTOL 4 - Joan Maria Gual i Dalmau

suposà un primer repte de supervivència, obligant l’Escola a castellanitzar‐se,
convertint‐se així en la Escuela de Arte Dramático primer, i un cop dissolta la
Mancomunitat (sota el patrocini de la qual es desenvolupaven les seves
activitats) passà a anomenar‐se Instituto del Teatro Nacional. Al caure la
dictadura i arribar la república, la institució torna a canviar de nom, esdevenint
així la Institució del Teatre, i de patrocinador, que ara seria la Generalitat.
Aquest canvi de font de finançament comportà canvis també en la gestió de la
Institució que finalment provocaren la dimissió d’Adrià Gual el febrer de 1934 a
la direcció de l’Escola. S’iniciava aleshores una època de ràpids canvis de
direcció que culminaren el 1936 amb l’elecció del Sr. Alavedra.
Amb la dictadura del general Franco tornen els canvis de direcció i de
continguts. Es canvia el nom a Instituto del Teatro i el nou director seria
Guillermo Díaz‐Plaja, que s’encarregaria de “depurar” professors, castellanitzar
l’escola i anul∙lar les classes impartides fins al moment, obligant així a molts
alumnes a haver de començar de zero. El 1945 l’Institut entra a dependre del
Conservatori Superior de Música i s’inicien els ensenyaments de dansa, a càrrec
de Joan Magrinya. S’intenta obrir les activitats al Palau Güell, però finalment
només s’hi instal∙là el Museu d’Art Escènic. El 1955 s’inicien els Grups
Experimentals, però tot i així les disciplines que s’hi ensenyaven cada cop
s’allunyaven més de la realitat teatral europea, la qual cosa quedà patent el 1960
amb la formació de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual.
La obertura de l’Institut del Teatre a les noves formes teatrals i a les
noves técniques, a una nova forma d’entendre el teatre s’inicià els anys 70 amb
l’entrada de Hermann Bonnin a la direcció de la institució, i amb ell l’arribada
de professionals del teatre independent, com ara Albert Boadella, William
Layton, Fabià Puigserver, Iago Pericot o Pere Planella dins del claustre de
professors, que no tan sols revolucionaren els continguts docents, sinó que
tornaren a catalanitzar les aules, obriren els centres comarcals de Vic i Terrassa i
traslladaren part de les aules a la seu del carrer de Sant Pere més Baix. Hermann
Bonnin deixà la direcció i es formà una junta de govern que trià Josep
Montanyés com a nou director, qui s’encarregà de donar un decidit impuls a les
noves publicacions, construir els dos teatres de la nova seu i amplià els estudis
fins a arribar a l’equiparació universitària.
El 15 de febrer Dagoll‐Dagom anunciava que volia produïr un nou
musical basat en l’obra “Mari i Cel”, d’Àngel Guimerà. El 18 de febrer,
Hermann Bonnin posava en marxa els assaigs de “La gran Il∙lusió”, d’Eduardo
de Filippo.
157