K.L.Reich-sense solucionari - TopobioGrafies de l'exili català

Francesc explicà les finalitats que, segons semblava, perseguien amb això:
coordinar l’ajuda entre ells, assolir llocs de privilegi en l’administració interior del
camp i procurar salvar la seva gent com fos. Més tard, anar de cara a les
possibles subversions nacionalistes dels austríacs contra el hitlerianisme. (VI,
183)
[...]
L’Emili creia una greu equivocació parlar de grups polítics. Rubio, com a bon
comunista, portava l’aigua al seu molí i proposava que s’aprofités l’organització
d’ajuda creada pel partit com a nucli de la nova empresa. Francesc, malgrat el
poc entusiasme que havia trobat entre els sindicalistes, parlava en nom d’ells i
s’oposava a la proposició de Rubio «perquè no volia convertir-se en joguina de
ningú»; suggeria la creació d’un comitè coordinador, dintre del qual cada sector
conservés la personalitat. […]
Es concretaren, aleshores, les finalitats: ajuda als espanyols més necessitats
i, entre ells, als de més vàlua personal; captació d’amistats entre els presos
alemanys que portaven la direcció interior del camp; consecució de bons
Kommandos per als compatriotes i obtenció de col·laboracions entre els ja
situats. (VIII, 226)
2. Destrieu les principals conclusions a què es pot arribar a partir del contingut dels
següents fragments, referits a aquests dos grups de presos, i contrasteu-les després
amb la resta de companys. Tot seguit, resoleu les qüestions que es plantegen:
Tot i el relatiu benestar aconseguit, es barallaven més aferrissadament que mai.
No és pas la misèria que crea les lluites, tal com sembla pretendre el
materialisme històric. Al moment en què la igualtat entre els humans fos assolida
i el nivell de vida hagués arribat al seu punt culminant, hom es barallaria
igualment per qualsevol bizantinisme. La instintiva pugnacitat humana només
coneix les treves en moments determinats, en els quals sorgeix la consciència
d’un interès comú.
A la «casa gran» va succeir una cosa així. Quan hi va haver entre els
espanyols una relativa abundància, la brega política entre comunistes i
anticomunistes va experimentar una intensitat inusitada. (XV, 399)
[…]
El cuiner que podia disposar de menjar o el magatzemista que tenia roba per a
distribuir s’imaginaven que llurs càrrecs eren Ministeris i, com que els partits i les
organitzacions funcionaven sotmesos a les necessitats proselitistes, els dirigents
eren automàticament aquell cuiner o aquell magatzemista, encara que no
sabessin de llegir. Capdavanters i seguidors s’apassionaven en la casa de
prosèlits, com si, de l’hegemonia en el grup espanyol del camp, depengués
l’esdevenidor de la pàtria. […]
Els comunistes van encetar aquesta tàctica de captació, d’acord amb llur
principi que és l’adhesió el que compta i que el convenciment ja ve després. Els
sindicalistes, temorencs de deixar-se perdre oportunitats, seguiren pel mateix
camí. La competència per a arribar a llocs que signifiquessin poder econòmic fou
acarnissada i sense pietat. Les divises que servien per comprar prosèlits,
influències i guardians SS eren robades. (XV, 399-400)
100