K.L.Reich-sense solucionari - TopobioGrafies de l'exili català

j. …la calor, la pols, la set, el mal humor i la revolta que covava íntimament
contra aquell tracte bestial, de porc o de moltó, a què els sotmetien. (VII, 216)
k. Els famolencs que ronsejaven pels volts del camp, indiferents a tot el que no
fos menjar, desitjaven que s’acabés el joc per anar a recollir dels seus
protectors, distrets ara amb el futbol, aquelles sobres de la sopa del migdia o
el rosegó de pa que constituirien un àpat providencial. (VIII, 231)
l. «Ens surt cua com als micos», pensà en adonar-se que, a tots els companys,
se’ls dibuixaven les vèrtebres coxals. (IX, 240)
m. ... l’Ernest baixava al soterrani, més ufanós que un paó, bo i començant
d’aixecar castells amb el Kommando que li tocaria... (X, 281)
n. ...quan els vestits eren esfilagarsats i bruts, quan la pell es tornava
apergaminada i negra, els amics eterns t’esquivaven com un gos tinyós. (XII,
334)
o. Els escollits sortien de la infermeria nus de pèl a pèl i eren menats al suplici
com els moltons a l’escorxador, a bastonades. (XIV, 359)
p. No hi tenia cap dret, a deixar-se matar com un conill. Era jove, no estava
malalt, sinó afeblit; tenia dona i fills que l’esperaven (XIV, 359)
q. Molts d’ells s’eixamenaven com les abelles d’un buc i formaven rotllanes
gegants per donar-se calor els uns als altres. (XVI, 436)
r. A les fosques, aquella pinya humana s’agitava com una pila de cucs damunt
de la carn podrida, maldant per trobar el descans impossible; les diverses
remors sordes, les oracions dels creients, les blasfèmies, els sospirs, les
queixes, el respirar ritmat de qui, malgrat tot, dormia semblaven fer, en llur
aplec monstruós, la veu única de la desesperació. (XVI, 443)
s. Els pocs jueus que havien tingut la sort d’arribar a la fi arrossegaven els peus,
es fregaven les mans tots arrupits, contemplaven les coses amb ulls de fura i
no deien res. (XVIII, 503)
9. Després de totes les penúries passades, l’autor descriu molt gràficament la reacció
de la multitud que ha sobreviscut en el moment de l’alliberament del camp per les
tropes aliades. Llegiu el següent fragment i feu una llista de totes les al·lusions a la
multiplicitat de persones. Després, proveu de reescriure’l sense cap element que
denoti pluralitat:
Per la plaça, en pendent suau, baixaven veritables raïms de presos. Alguns que
no podien anar de pressa eren empentats pels altres i, si queien, tornaven a
alçar-se sense fer cas de res, només absorbits per l’entrada del camp, on s’havia
de realitzar el prodigi. Res no comptava sinó les portes que s’havien obert per no
tancar-se mai més. I els tancs que roncaven pujant per la carretera costa amunt.
I el meravellós impuls de milers i milers de condemnats que s’acopaven per
assistir a l’entrada del primer blindat, per rebre l’indult definitiu. Alguns voluntaris
bo i fent esforços desesperats, agafats de les mans i fent cordó, maldaven per
contenir l’onada humana que s’anava agegantant i per deixar un pas, per petit
que fos, als vehicles armats. […]
I de la suma de veus sorgia l’onatge de clamors que anava i venia per damunt
de l’aplec de ressucitats.
El tanc marxava molt dificultosament i la pinya de gent semblava obrir-se com
la carn viva al pas del bisturí. […] Era una joia feixuga, desigual, histèrica
gairebé, la d’uns nàufrags en arribar al vaixell salvador. (XVIII, 498-500)
88