K.L.Reich-sense solucionari - TopobioGrafies de l'exili català

projectada en
l’esdevenidor. (p. 367)
Al cap de pocs dies
entrà de retocador als
laboratoris fotogràfics i, un
cop estigué al corrent del
seu treball, Rubio, en nom
del comitè, va encarregar-li
que obtingués una
col·lecció de proves de les
fotografies interessants del
departament, abans que la
SS procedís a destruir-les.
(p. 453)
6. A partir d’aqueste paraules d’Amat-Piniella, indiqueu per escrit de quina manera
Amat-Piniella va traslladar a la novel·la la realitat que va descriure a Montserrat Roig:
Només entrar, anàvem a parar a la pedrera per treballar-hi. Però vaig tenir la sort
que, gràcies als dibuixos que feia el meu amic Arnal, em vaig poder salvar. Em
van donar un càrrec al magatzem de la roba civil. Estava sota cobert, no em
maltractaven, menjava una mica millor perquè fèiem estraperlo de roba amb els
cuiners. Si uns ens donaven pa, nosaltres els donàvem un parell de mitjons, etc.
Allí dins no feia tant de fred; hi teníem una estufa gran perquè també hi havia els
SS.
Montserrat Roig, Entrevista a Amat-Piniella (24 de juliol de 1973)
7. Feu un retrat psicològic de l’Emili a partir dels fragments que teniu a continuació.
Mireu d’establir lligams amb l’experiència real d’Amat-Piniella a Mauthausen:
Text 1
La melangia fa més intens el seu malcontentament; la situació privilegiada de
què gaudeix, mentre altres moren cada dia sense remei, li va deixant, de molt
temps ençà, una vaga sensació d’indignitat. Quins mèrits especials té per a no
córrer la mateixa sort dels altres? Perquè dibuixa, precisament perquè dibuixa un
gènere vil, perquè hi ha un SS brètol que el protegeix, ell viu, i viu bé en
comparació amb els seus camarades. Recorda, ara, els arguments que un dia li
van servir per a acceptar la feina, i s’adona amb descoratjament que, en eludir el
destí col·lectiu bo i acceptant una tasca vergonyosa, va posar un pes cada dia
més feixuc damunt de la seva consciència. (VII, 201)
Text 2
«Si pogués odiar! No pas l’odi imposat per un esforç de voluntat, no pas un
odi cerebral, per quedar bé, sinó un sentiment real, càlid, cordial. Visc en una
època de lluites per banderes negatives, d’odis… I no estic a l’uníson! Els forts
d’avui són els qui odien. És que jo només puc estimar? Tampoc. Una cosa va
lligada a l’altra. El meu amor pertany al passat, també. Avui estimo el record de
l’amor. Déu meu! Per què aquesta secada en la meva ànima? Per què aquesta
falta de nord en la meva vida?» (VII, 203)
Text 3
107