K.L.Reich-sense solucionari - TopobioGrafies de l'exili català

el desig de revenja quan es va acabar tot. Sols de justícia. Em semblava impossible
que aquests crims poguessin quedar impunes. I no s’ha fet justícia. Els qui van caure
en mans de les forces aliades, per regla general, se’n va fer.
L’alliberament
Amb l’entrada dels americans potser discrepo una mica d’altres companys. Jo no
estava al camp central de Mauthausen, aleshores, sinó en un altre camp més petit
(Ternberg). I tots els que van entrar al nostre es van portar bé. Tots els SS van ser
detinguts i amb alguns es va fer justícia allí mateix. Nosaltres estàvem en un
Kommando i va donar la casualitat que tots els americans que hi van entrar eren de
parla espanyola, de Califòrnia i Nou Mèxic. Ens hi enteníem bastant bé i, és clar, no
van tenir gaires contemplacions. Quan van veure l’espectacle d’aquelles fosses
obertes plenes de cadàvers i cadàvers, coberts amb quatre dits de terra –després els
van haver de desenterrar tots–, quan van veure aquell espectacle macabre, es van
indignar. A d’altres camps, hi va haver americans que no hi van veure res, però allà sí.
Els darrers dies es va organitzar la resistència de manera que hi havia alguns que
estaven preparats, per si ens feien entrar a les boques minades de la muntanya, per
fer un intent desesperat. Ens podien ficar en una d’aquelles boques i fer volar tota la
muntanya. Quan els alemanys van veure que estàvem disposats a jugar-nos la vida,
no ho van fer. És clar que nosaltres estàvem desesperats; no teníem gran cosa, però
teníem un parell de pistoles, un fusell que havíem arreplegat de l’armeria. Ells ens van
agafar por, em penso. I per això ho van deixar córrer.
Document del “Fons Montserrat Roig” de l’Arxiu Nacional de Catalunya
2. Carta al director de la revista Història i vida que Amat-Piniella va escriure el
1971 per respondre una carta anterior en què es negava que Mauthausen hagués
estat un camp d’extermini.
Es ciertamente curioso que a estas alturas, cuando tanto se ha escrito sobre los
campos (el de Mauthuasen incluido) con ilustraciones fotográficas abundantísimas,
haya quien dude aún de la existencia de cámaras de gas y hornos crematorios en
aquel siniestro lugar. Si el Sr. Vargas hubiese respirado como nosotros durante casi
cinco años seguidos el hedor de la carne humana quemada, seguramente no tendría
tantas dudas. Y de haber perdido como yo a algunos de sus mejores amigos en
aquella, según él inexistente, cámara de gas, sus aseveraciones de ahora serían harto
distintas... Su carta, sin quererlo Vd., claro está, resulta cuando menos injusta para los
millares de inocentes gaseados en Mauthausen, por cuanto pone en duda su martirio,
y es por ello que, sin ganas de recordar aquellos tiempos de desprecio, como dijo
Malraux, me veo obligado a protestar contra la frivolidad de sus aseveraciones.
155
Joaquim Amat-Piniella