K.L.Reich-sense solucionari - TopobioGrafies de l'exili català

camps nazis o obligats a exiliar-se a terres americanes i que col·laboraven també
gràficament en aquestes publicacions del primer terç del segle XX.
3. En el cas de Francesc Boix, i amb ajuda de la bibliografia que conté aquest dossier,
cerqueu informació sobre la seva activitat clandestina dins el laboratori fotogràfic de
Mauthausen i sobre la incidència dels resultats d’aquesta activitat en el judici de
Nuremberg, com a acusació de les atrocitats comeses pels dirigents nazis.
Cerqueu informació respecte de la història d’una família de Mauthausen que ajudà a
amagar els clixés de les fotografies en una paret de casa seva i, també, del referent
real del presoner tortosí Antoni Garcia, que treballava al laboratori fotogràfic i que era
l’encarregat del revelat de les fotografies que feien al camp els mateixos SS.
4. Així que entra al camp de concentració, l’Emili és dominat per un sentiment de
pessimisme extrem i de manca d’il·lusions que s’equilibra amb l’optimisme manifestat
per Francesc. Destrieu totes les mostres d’aquesta contraposició que hi ha al primer
capítol de la novel·la.
5. A partir dels fragments següents, afegiu per escrit, i dins el quadre corresponent, les
coincidències que es poden establir entre l’Emili com a personatge i Josep Arnal,
Francesc Boix i el mateix Amat-Piniella:
Emili Josep Arnal Francesc Boix Amat-Piniella
⎯Recordo caricatures
teves a la premsa de
Barcelona –digué en saber
el cognom i la professió. (p.
133)
⎯El Secretari diu que
aquell alemany treballa al
magatzem de la roba civil.
Ha demanat per l’Emili i ha
afegit que el seu xef el
necessitava. (p. 147) […]
⎯I aquest serà el meu únic
treball –afegí–. Dibuixar
escenes brutes per al xef
del magatzem… (p. 151)
Avui fa els anys del seu
matrimoni amb Matilde; una
diada de juny, una
Barcelona refulgent. (p.
201) […] Aquell xicot
s’havia endut l’adreça de la
Matilde i havia promès
anar-la a veure […]. (p.
294) És que tenia una dona
que l’esperava? És que el
nom de Barcelona, gravat
damunt del segell, era
quelcom més que un mot?
[...] Res no li era tan valuós
en aquells moments com
aquella precisió que prenia
la imatge de Matilde,
106