K.L.Reich-sense solucionari - TopobioGrafies de l'exili català

de 1939 i descobriu a quin país tenia intenció d’’exiliar-se, vista l’adversa situació
que vivia a França.
c) Si Amat hagués optat per retornar a Catalunya, què creieu que hauria passat?
d) Amb quin contratemps es van trobar el grup de republicans, quan anaven amb
tren per França?
e) Per quina raó creieu que Suïssa no en va voler saber res?
f) No van trobar cap ajut en aquest país?
g) Cerqueu informació sobre la posició que va adoptar Suïssa durant la Segona
Guerra Mundial.
4. MAUTHAUSEN (1941-1945), PUNT I FINAL?
1. Segons diu el mateix Amat-Piniella, en l’entrevista que li va fer Montserrat Roig,
després de caure en mans dels alemanys, els van portar tots en massa a Mauthausen,
sense fer cap tria ni mirar les responsabilitats polítiques de cadascú:
a) Després de consultar el pròleg que signa l’autora del llibre Els catalans als
camps nazis, esbrineu per quines quatre vies els deportats catalans podien anar
a parar a un camp d’extermini.
b) A partir del mateix pròleg, detalleu per escrit la versió que va córrer entre els
deportats respecte de la reacció del govern franquista (en concret de Ramón
Serrano Suñer, ministre d’Afers Estrangers), quan el seu homònim alemany li
demanà què havien de fer amb els presoners republicans capturats. Extraieu-ne
la versió que van donar els testimonis directes i la que va donar el mateix
Serrano Suñer anys després, en el moment de publicar unes memòries que
duien per títol Entre Hendaya y Gibraltar, i confronteu-les.
2. Després d’aquesta reacció del govern franquista, i amb l’etiqueta d’apàtrides
indesitjables, 1.506 espanyols i catalans, entre ells Amat-Piniella, són traslladats amb
tren fins al nord d’Àustria –que aleshores formava part del III Reich–, al costat del
Danubi, en un camp de concentració; en principi, en qualitat de presoners civils
encomanats a noves tasques.
Llegiu les primeres impressions que al nostre autor li va despertar aquell camp i
contesteu les qüestions següents:
La primera impressió de Mauthausen va ser la d’entrar en una mena de castell
fortificat, estava tot fet amb pedra picada de la pedrera de Mauthausen. Era un
castell amb unes galeries, uns merlets, una fortificació amb unes parets de pedra
de carreus, d’aquests de granit. Allò no hi havia manera d’ensorrar-ho. La
primera rebuda, desagradable de debò, va ser trobar-nos amb altres espanyols
que eren al camp des de feia uns quants mesos, els quals eren veritables
esquelets. Feien molta pena. Ens dèiem: “això serem nosaltres d’aquí un temps”.
Estaven completament desnodrits, amb les cares plenes de crostes, de cops, de
blaus. Tots coixejaven. En fi, no vulguis saber com estaven... Vestits de
qualsevol manera, amb draps, i amb el fred que feia! Érem al mes de gener i
28