K.L.Reich-sense solucionari - TopobioGrafies de l'exili català

5.2.5.1. El sentit d’una amenaça constant
1. Un dels fets que menys comprèn Francesc, tal i com es manifesta al capítol IV, és la
crueltat amb què els responsables del camp d’extermini allargaven l’agonia dels
presoners i es recreaven en el seu darrer patiment. Per això afirma el següent:
«A l’enemic –afegia– se l’afusella si cal, però no és admissible que se’l mati a
pessics». (IV, 150)
a) Tenint en compte el context del camp d’extermini, expliqueu per escrit el sentit de
l’expressió que se’l mati a pessics.
b) Per què creieu que el Francesc considera inadmissible una mort així?
c) Expliqueu quina us sembla que va ser la raó per la qual els alemanys no
mataven de seguida els presos que quedaven moribunds.
2. Al capítol XIII, després que els SS hagin obligat uns presos jueus a estimbar-se pel
barranc de la pedrera i que un d’ells resti encara en vida, s’afirma que els alemanys no
els acabaven pas de matar amb un tret al cap com hauria estat més humà. (p. 346).
Organitzeu un debat sobre el fet de considerar més humana una mort ràpida que eviti
el sofriment o de considerar-la igualment inhumana. Debateu també al grup classe
sobre el sentit de la reacció del jueu que es detalla en aquest altre fragment:
Molts dels testimonis d’aquells espectacles infernals, recordaran també el cas
d’un jueu que no va morir malgrat haver-se trencat les cames i la columna
vertebral. Un oficial se li apropà per a preguntar si sofria molt.
⎯No, contestà el jueu. L’únic que tinc és el desig de fumar. Per què no em
dónes un cigarret? (XIII, 346)
3. Llegiu ara el següent fragment en relació amb la presència constant de la mort, i
indiqueu quines conseqüències psicològiques tenia per als presos l’amenaça constant
de la mort, tal com se subratlla en el text:
Un camp de concentració nazi oferia a l’internat una possibilitat de salvar-se
contra mil de no sortir-ne. Els homes que hi eren tancats cercaven
desesperadament aquesta possibilitat única. La penetració psicològica de qui
hagués ideat aquell règim penitenciari era perfecta, ja que els homes hi morien a
grapats, increïblement aferrats a la més miserable de les existències, esperant
sempre, fins que el cor deixava de funcionar, l’arribada d’una sort casual. Ja no
era possible somriure davant d’aquell panorama. Lluitar, oposar-se a aquell estat
de coses, com sempre havia fet quan es trobava enfront d’una injustícia, era un
pensament desorbitat i una pretensió ridícula. (IV, 150)
4. Llegiu aquest fragment de la novel·la i resoleu les qüestions que el segueixen:
«Tots oposen la mort a la vida, i és perquè la mort, aquí dintre, és nua, sense
cap orla de respecte, sense superstició, sense excepcionalitat, sense grandesa...
Això fa que les multituds la temin com la temen, pel que té de bestial, d’abandó
humà i de desesperació absoluta». No és que estigui massa segur de si la mort
en el món familiar té realment la dolcesa que ell ara li atribueix, però evoca la
mort del seu pare, rodejat dels familiars i amics que el ploraven, i sent l’enyor,
l’enveja gairebé d’aquell bany de tendresa. Al mateix temps comprèn que aquella
mort no pot ésser la seva. Potser sí que morir-hi és preferible a «la solució a
118