FUNDACIÓ NOGUERA Col·lecció ESTUDIS

512 VICTÒRIA ALMUNI BALADA
Cal recordar, en aquest aspecte, que el 1383 el Consell Municipal es
va adreçar al rei demanant que fes d’intercessor davant el Capítol per
mirar de concentrar els càrrecs en la fi gura de Pere Safàbrega, aleshores
arquitecte municipal. 231 Posteriorment, la dècada de 1490, el mestre de
la seu Joan de Mainí treballava a la muralla de la ciutat.
La presència puntual d’aparelladors
Un darrer aspecte interessant és el referit a la presència d’aparelladors.
El primer a valorar el paper d’aquest professional a l’obra
medieval va ser Víctor Mortet. A França, la tasca d’aparellador sembla
que se separa de la d’arquitecte al llarg del segle XIII. Aquesta fi gura
va anar adquirint importància a mesura que l’arquitecte guanyava independència.
Ell era qui tenia capacitat per a traduir i reproduir a
escala les traces dissenyades pel mestre major, donar explicacions als
treballadors de la pedra i la fusta i comprovar la correspondència del
projecte amb l’execució de l’obra. La seua funció, doncs, era la de fer
d’intermediari entre l’arquitecte i la resta de treballadors. 232
De l’existència a Tortosa d’aparellador com a fi gura regulada en
tenim només referència del mestratge de Pere Moragues i de Pere
Compte, tots dos de cronologia molt allunyada. En altres moments,
però, s’intueix la seua existència. Els darrers anys de mestratge d’Andreu
Julià, per exemple, la presència permanent d’un mestre citat com a
Joan fa pensar que aquest exercia el mateix càrrec. Altres vegades, com
durant el llarg mestratge de Joan de Xulbi, sembla que no hi ha un
aparellador pròpiament però sí algun encarregat de molta confi ança
de l’arquitecte, que dirigeix l’obra quan ell no hi és. Precisament això
és el que permet l’aparellador: que el mestre sia present a Tortosa
només en moments que cal decidir aspectes importants de l’obra o
iniciar noves estructures.
La majoria de mestres sembla que controlen l’obra de manera
directa, amb una presència molt més continuada. Amb tot, des d’un
principi s’adverteix l’existència de professionals de confi ança que substitueixen
el mestre quan aquest s’absenta. És el cas de Pere Dalguaire i
Domènec Prunyonosa per al mestratge de Bernat Dalguaire, de Marco
per a la direcció de Joan de Mainí o de Pere Garçó per als darrers
anys de Joan de Xulbi. Aquest, com ho havia fet Joan de Mainí, arriba
a l’obra com a tècnic especialitzat en les tasques de construcció,
231. ALANYÀ, J., 2000, pàg. 576 i s. Vegeu l’intent d’unifi car càrrecs de direcció
a “Les controvèrsies al voltant del mestre Pere (1375-1383)”, pàg. 456.
232. RECHT, R., 1980, pàg. 84; MORTET, V., 1906, pàgs. 263-270; BECHMANN, R.,
1991a, pàgs. 32 i 59; KIMPEL, D.; SUCKALE, R., 1990, pàg. 228).