FUNDACIÓ NOGUERA Col·lecció ESTUDIS

LA CATEDRAL DE TORTOSA ALS SEGLES DEL GÒTIC 535
exemple que conserva la catedral de la interpretació pròpia que fa
l’escultura catalana del darrer terç del segle XIV dels corrents italians
i francesos, fi ns a crear un estil propi que prepara el camí cap a les
transformacions del canvi de segle. Aquest grup d’obres es podrien
relacionar amb algunes làpides esculturades del claustre que mostren
unes característiques formals similars. La possible relació d’aquestes
amb elements del sepulcre de Lope Fernàndez de Luna, esculpit pel
mateix Pere Moragues, havien estat ja apuntades per Núria Dalmases
i A. José. 20 Cal un estudi comparatiu acurat amb altres obres escultòriques
de Pere Moragues abans d’arribar a conclusions defi nitives; una
primera aproximació, però, permet atribuir aquest conjunt a la seua
mà (fi gs. 89 i 101 a 111).
Mestratge de Joan de Mainí
Des del punt de vista fi guratiu, l’ascens del mestre picard Joan de
Mainí al càrrec de mestre major cap a l’any 1388, després d’uns sis anys
d’exercir com a aparellador a les ordres de Pere Moragues, va suposar
una davallada en la qualitat de la tècnica d’execució. La coincidència
ens fa pensar en la possibilitat que fos el mateix menestral l’autor del
grup de relleus del que hem identifi cat com a pertanyents al mestre 4.
Tots se situen a la capella de Sant Vicent, Sant Simó i Sant Judes i
del Sant Esperit, i es caracteritzen per un augment del grafi sme i la
planimetria dels cossos, així com per l’absència de qualsevol referent
espacial al fons i pel poc respecte a les proporcions.
Els mestres del segle XV
Mestratge de Pasqual de Xulbi
Les referències a aquest mestre major s’inicien el 1410 i acaben
el 1416. Amb tot, el seu mestratge va deure començar un temps abans
i possiblement va acabar poc abans de 1420, quan el seu fi ll consta
ja com a director únic de l’obra. La similitud formal dels relleus de
les capelles de l’arc meridional del presbiteri, acabades de bastir cap
a 1424, porta a pensar que totes les fes el mateix escultor. La capella
de Santa Anna és la primera que conté relleus amb aquestes característiques.
Es va bastir a partir de 1402. La darrera o més moderna,
l’extrema de l’absis pel costat de l’evangeli, és la de Santa Caterina.
L’escultor podria haver estat el mateix Pasqual de Xulbi o algun artífex
estretament vinculat al seu taller, que en aquest cas va romandre més
de deu anys en contacte directe amb l’obra. A la mateixa mà semblen
20. DALMASES, N.; JOSÉ, A., 1984, pàg. 152.