Capítol I

les mateixes idees, els nobles i els magistrats vivint amb el luxe
de Londres sense privar-se de res, i la plebs, l’exèrcit, després dels
patiments de Galícia, sucumbint ara de fam, de misèria, de febre
als barracons de Plymouth. Aviat va tenir conflictes amb els caps
liberals; va ser acusat de vintista i de demagog; va renegar a l’últim
del liberalisme. Llavors es va aïllar, però sense tancar per això la
seva bossa, d’on continuaven sortint diners a raig fet... Però quan
la primera expedició va partir i a poc a poc van anar marxant els
emigrats, va respirar finalment, i, com ell mateix va dir, per primera
vegada li va provar l’aire d’Anglaterra.
Mesos després, la seva mare, que s’havia quedat a Bemfica, va
morir d’una apoplexia, i la tia Fanny va anar a Richmond a completar
la felicitat d’Afonso amb el seu clar judici, els seus rínxols
blancs, els seus modals de Minerva discreta. Ell vivia el seu somni
en una digna residència anglesa, entre arbres seculars, veient al seu
voltant, a les extenses praderies, pasturar els ramats opulents i sentint
entorn de la seva persona tot tan sa, tan fort, lliure i sòlid, com
ho volia el seu cor.
Va fer amistats. Va estudiar la noble i rica literatura anglesa; es
va interessar, com corresponia a un fidalgo instal·lat a Anglaterra,
pel conreu, per la cria de cavalls, per la pràctica de la caritat, i pensava
amb plaer a quedar-s’hi per sempre, en aquella pau i en aquell
ordre.
Però Afonso sentia que la seva dona no era feliç. Pensativa i
trista, errava sempre per les habitacions, tossint. A la nit s’asseia
davant de la llar, sospirava, romania callada...
Pobra dona! La nostàlgia del país, dels parents, de les esglésies
l’anava minant. Verdadera lisboeta, petita i morena, havia viscut
d’ençà de la seva arribada corcada per un odi sord a aquella terra
d’heretges i al seu idioma bàrbar, sense queixar-se, però, i sempre
somrient feblement. Tremolant, embolicada en pells, mirant espaordida
els cels ombrívols o la neu als arbres, el seu cor no havia
23