Capítol I

de vescomtessa de Manderville. I finalment, pobra, bella, boja,
excessiva, s’havia llançat a la vida d’aquelles dones de qui, com
deia Alencar, «la pàl·lida Margarida Gautier, la gentil Dama de les
Camèlies, és el tipus sublim, el símbol poètic d’aquelles a qui els
serà perdonat molt perquè molt han estimat». I el poeta acabava:
«Ella està encara en l’esplendor de la seva bellesa, però apareixeran
les arrugues, i llavors, què trobarà al seu voltant? Les roses seques i
ensagnades de la seva corona d’esposa. Vaig sortir d’aquell boudoir
perfumat amb l’ànima dilacerada, benvolgut Vilaça! Pensava en el
meu pobre Pedro, que jeu allà sota la llum de la lluna, entre les
arrels dels xiprers. I desil·lusionat d’aquesta vida cruel, vaig anar a
demanar a l’absenta, al bulevard, una hora d’oblit.»
Afonso da Maia va llançar la carta bruscament, menys enutjat
de les turpituds de la història que d’aquells lirismes llepats.
I va tornar a passejar, mentre Vilaça recollia religiosament el
document que havia rellegit molts cops, admirat del sentiment, de
l’estil, de l’idealisme d’aquella pàgina.
—I la petita? —va preguntar Afonso.
—Això no ho sé. Alencar no li devia parlar de la filla, i potser
ni ell no sap tan sols que se la va endur. Ningú no ho sap a Lisboa.
Va ser un detall que va passar inadvertit en aquell gran escàndol.
Encara que per a mi la petita va morir. I sinó, segueixi, senyor
Afonso, el meu raonament... Si la nena fos viva, la mare podria
reclamar la legítima que correspon a la criatura... Ella sap com és
la casa de Vostra Excel·lència; hi haurà dies, i són freqüents en la
vida d’aquestes dones, que no tingui ni un ral... Amb el pretext de
l’educació de la nena, o d’alimentar-la, ja ens hauria importunat...
D’escrúpols no en té. Si no ho ha fet és perquè la nena deu haver
mort. No ho creu així, Excel·lència?
—Potser —va dir Afonso.
I va agregar, aturant-se davant Vilaça, que mirava un altre cop
les brases extintes, fent cruixir els dits:
90