Capítol I

ensellat el cavall; després, sovint dret, bevia un glop de te i preguntava
ràpidament «si el papà volia alguna cosa», es feia un toc al
bigoti davant del gran mirall de Venècia de damunt de la xemeneia
i partia d’allà, embadalit. Altres vegades no sortia en tot el dia de
les seves cambres; queia la tarda, s’encenien els llums; fins que el
pare, inquiet, pujava i se’l trobava estirat al llit, amb el cap entre
els braços.
—Què tens? —li preguntava.
—Migranya —li responia en to sord i ronc.
I Afonso baixava indignat, veient en tota aquella angoixa covarda
alguna carta que no havia arribat o potser una rosa que havia
ofert i que ella no s’havia posat al cabell...
Després, de vegades, entre dues partides de rob o conversant
al voltant de la taula del te, els seus amics feien observacions que
l’inquietaven, per venir d’aquells homes que vivien a Lisboa, que
sabien els rumors, mentre ell es passava allà a Bemfica hivern i
estiu, entre els seus llibres i les seves roses. Era el bon Sequeira qui
preguntava per què no feia Pedro un llarg viatge, per instruir-se,
a Alemanya, a l’Orient. O el vell Luis Runa, cosí d’Afonso, qui,
a propòsit de coses indiferents, intervenia per enyorar els temps
en què el Cap de la Policia podia expulsar lliurement les persones
importunes... Al·ludien evidentment a la Monforte i la jutjaven
evidentment perillosa.
A l’estiu, Pedro va marxar a Sintra. Afonso va saber que els
Monforte hi havien llogat una casa. Dies després Vilaça va aparèixer
a Bemfica, molt preocupat; la vigília, Pedro l’havia visitat al despatx,
demanant-li informes sobre les seves propietats, sobre els mitjans
d’aconseguir diners. Ell li va dir que al setembre, en arribar a
la seva majoria d’edat, tindria la legítima de la mare...
—Però no em va agradar gens la cosa, senyor; no em va agradar
gens...
—I per què no, Vilaça? Al noi li deuen caldre diners, voldrà
35