Capítol I

El capellà, sí; mirava amb la boca oberta i la tassa, desbordant
de cafè, oblidada a la mà.
—Miri cap allà, Vilaça! —va repetir Afonso—. No li farà mal,
home!
Vilaça es va girar amb esforç. El petit, molt alt en l’aire, amb
les cames tibades sobre la barra del trapezi i les mans agafades a les
cordes baixava cap a la terrassa, solcant l’espai àmpliament, amb el
cabell al vent; després s’elevava serenament, creixent a ple sol; tot
ell somreia, la brusa i els calçons se li inflaven amb l’aire i es veia
passar, fugir, la brillantor dels seus ulls, molt negres i molt oberts.
—No m’agrada, no m’agrada —va dir Vilaça—. Ho trobo
imprudent!
Llavors el senyor Afonso va aplaudir i el capellà va cridar:
«Bravo, bravo!» Vilaça es va girar per aplaudir també, però Carlos
ja havia desaparegut, el trapezi s’aturava, amb lentes oscil·lacions, i
Brown havia tornat a agafar el Times, que havia deixat al seu costat,
sobre el pedestal d’un bust; va anar baixant cap a la finca, envoltat
pel núvol de fum de la seva pipa.
—Bonica cosa la gimnàstica! —va exclamar Afonso da Maia,
encenent amb satisfacció un altre cigar.
Vilaça havia sentit dir que debilitava molt el pit. I el capellà,
després de prendre un glop de cafè i de llepar-se els llavis, va deixar
anar una bella frase, en forma de màxima:
—Aquesta educació fa atletes, però no cristians. Ja li ho tinc
dit...
—Ja m’ho té dit, pare; ja m’ho té dit! —va exclamar Afonso,
alegrement—. M’ho diu cada setmana. Vol saber per què, Vilaça?
El nostre Custódio em trenca el timpà dient-me que he d’ensenyar
la doctrina al nen. La doctrina...!
Custódio es va quedar un moment mirant Afonso amb cara
desconsolada i la caixa de rapè, oberta, a la mà; la irreligiositat
d’aquell vell fidalgo, senyor de gairebé tota la parròquia, era un dels
75