Capítol I

Van entrar els criats amb el te. Les parelles havien conclòs la
partida, i Custódio, en peu, amb la seva tassa a la mà, es queixava
amargament de la manera que aquells senyors l’havien plomat.
Com que el dia següent era diumenge, i tenien missa a primera
hora, les senyores es van retirar a dos quarts de deu. El sol·lícit
senyor fiscal va donar el braç ala senyora Eugénia; un servent de
la finca anava fent llum, al davant, i el criat de les Silveira portava
en braços Eusebiozinho, que semblava un farcell fosc embolicat
en mantes, amb un xal lligat damunt del cap. Després del dinar,
Vilaça va acompanyar una estona més Afonso da Maia a la biblioteca,
on abans de retirar-se, prenia ell, a l’anglesa, el seu conyac
amb soda.
L’habitació, a la qual donaven un aspecte sever els vells prestatges
de caoba, estava tèbiament endormiscada, en la suau penombra,
amb les cortines ben corregudes, una resta de foc a la xemeneia,
i el globus del candeler, que posava la seva claredat serena
a la taula, coberta de llibres. Sota, els sortidors cantaven fort en el
silenci de la nit.
Mentre el criat posava al costat de la butaca del senyor Afonso
una taula baixa amb les copes i les ampolles, Vilaça, amb les mans
a la butxaca, dret i pensatiu, contemplava la brasa dels troncs que
moria entre la cendra blanca. Va alçar després el cap, i va murmurar
com a l’atzar:
—El noiet és llest...
—Qui? Eusebiozinho? —va dir el senyor Afonso omplint alegrement
la seva pipa al costat de la llar—. Tremolo en veure’l aquí,
Vilaça! A Carlos no li agrada i vam tenir ja un disgust horrorós...
Va ser fa uns mesos. Hi havia una processó i Eusebiozinho anava
d’àngel... Les Silveira, excel·lents dones les pobres, ens l’havien
enviat aquí perquè el veiés la vescomtessa vestit ja d’àngel. Doncs
senyor, ens vam distreure, i Carlos, que caminava al seu voltant, el
va agafar, se’l va emportar al soterrani i no vulgui saber, benvolgut
86