Capítol I

I al cap d’un moment l’administrador es va precipitar també,
cordant-se encara la levita, per l’escala.
Ja hi havia tots els senyors al menjador. Al costat de la xemeneia,
on els troncs consumits morien entre cendra blanca, Brown
repassava el Times. Carlos, a cavall sobre els genolls de l’avi, li explicava
una gran història de nois i de baralles, i al costat, el Padre
Custódio, amb el mocador del rapè oblidat a les mans, escoltava
bocabadat, amb rialla paternal i entendrida.
—Miri qui entra aquí, pare —li va dir el senyor Afonso.
El capellà es va girar, i pegant-se un bon cop a la cuixa:
—Quina sorpresa! Però si és el nostre Vilaça! I no me n’havien
dit res! Vinguin aquí aquests ossos, home...!
Carlos s’agitava als genolls de l’avi, molt divertit amb aquelles
llargues abraçades que ajuntaven els dos caps dels vells, l’un amb
els cabells aixafats sobre la calba, l’altra amb una gran coroneta
oberta entre una mata de cabell blanc. I com que ells, amb les
mans agafades, continuaven admirant-se, estudiant l’un en l’altre
les arrugues dels anys, Afonso va exclamar:
—Vilaça! La senyora vescomtessa...
L’administrador va cercar, en va, amb els ulls molt oberts, pel
menjador. Carlos reia, aplaudint. I Vilaça la va descobrir al final
en un racó, entre el bufet i la finestra, assentada en una cadireta
baixa, vestida de negre, tímida i callada, amb els braços molsuts
posats damunt de la grossa cintura. El rostre arrodonit i tou, blanc
com el paper, i els plecs del coll, se li havien cobert sobtadament
de rubor; no va trobar una paraula per dir a Vilaça, li va estendre
la mà carnosa i pàl·lida, amb un gran dit embenat en un tros de
seda negra. Després es va posar a fer-se aire amb un gran vano de
lluentons, amb el pit bategant i amb els ulls clavats a la falda, com
exhausta per aquell esforç.
Dos criats havien començat a servir la sopa, i Teixeira esperava,
dret, darrere l’alt respatller de la cadira d’Afonso.
67