Capítol I

I aquells corrents bruscos d’afecte es contagiaven, evidentment,
perquè en aquells moments Maria dedicava sempre un dels
seus bonics somriures al seu pare o anava a besar-li el front.
De dia s’ocupava de coses serioses. Havia organitzat una útil
associació de caritat, l’Obra Pia de les Mantes, a fi de repartir roba
a l’hivern entre les famílies necessitades. I presidia al saló, amb
una campaneta, les reunions en què se’n redactaven els estatuts.
Visitava els pobres. Acudia també ben sovint als actes religiosos,
a les esglésies, tota vestida de negre, a peu, amb un vel molt espès
cobrint-li la cara.
L’esplendor de la seva bellesa apareixia ara vetllat per una ombra
commovedora, de tendresa greu: la deessa s’idealitzava com una
marededéu, i no era rar sentir-la, de sobte, sospirar sense motiu.
Al mateix temps, la seva passió per la filla augmentava. Tenia
llavors dos anys i estava realment adorable, la baixaven totes les nits
al saló, un moment, amb un luxe principesc, i les exclamacions, els
èxtasis de Tancredo no tenien fi! Li va fer un retrat al carbó, amb
esfumí, a l’aquarel·la; s’agenollava per besar-li la maneta color de
rosa, com al bambino sagrat. I Maria, ara, malgrat les protestes de
Pedro, dormia sempre amb la nena als braços.
A principis de setembre el vell Monforte va marxar als Pirineus.
Maria va plorar, penjada del coll del vell, com si ell partís novament
per a les travessies de l’Àfrica.
A l’hora de dinar, però, va baixar, ja consolada i radiant. I
Pedro va tornar a parlar de la reconciliació, semblant-li bo aquell
moment per anar a Bemfica a recobrar fins al final de la seva vida
aquell papà tan tossut...
—Encara no —va dir ella, pensativa, contemplant la seva
copa de bordeus—. El teu pare és una mena de sant; no ens el
mereixem encara...
Potser a l’hivern.
Una ombrívola tarda de desembre, de forta pluja, Afonso da
51