Capítol I

Clarejava la matinada. Afonso estava adormint-se quan de sobte
un tret va eixordar la casa. Va saltar del llit, despullat i cridant.
Acudia ja també un criat amb un llum. De l’habitació de Pedro,
encara mig tancada, en venia una olor de pólvora, i als peus del llit,
caigut de bocaterrosa, en una bassa de sang que anava amarant la
catifa, Afonso va trobar el seu fill mort, estrenyent una pistola a la
mà.
Entre les dues espelmes que es consumien amb resplendors
lívides li havia deixat una carta lacrada, amb aquestes paraules al
sobre, escrites amb lletra ferma: Per al papà.
Pocs dies després es va tancar la casa de Bemfica. Afonso da
Maia va partir amb el nét i amb tots els criats cap a la finca de Santa
Olávia.
Quan Vilaça, al febrer, va anar-hi per acompanyar el cos de
Pedro, que seria dipositat al panteó de família, no va poder contenir
les llàgrimes en albirar aquell domicili on havia passat dies tan
feliços. Un drap negre recobria el blasó d’armes, i aquella tela mortuòria
semblava haver destenyit tota la seva negror sobre la façana
silenciosa, sobre els castanyers que adornaven el pati; dins, els criats
sufocaven la veu, tots de dol rigorós; no hi havia ni una flor als
gerros; el peculiar encant de Santa Olávia, la fresca cançó de les
aigües vives en estanys i sortidors, fluïa amb la cadència nostàlgica
del plor. I Vilaça va trobar el senyor Afonso a la biblioteca, amb les
finestres tancades al bell sol d’hivern, enfonsat en una butaca, amb
la cara macilenta sota el cabell tot blanc i crescut, les mans ossudes
i ocioses sobre els genolls...
L’administrador va anar dient per Lisboa que el vell no duraria
ni un any.
60